Arròs amb peix

Un any des que vam sentir les primeres notícies, encara confuses, sense prestar-hi gaire atenció, d’una misteriosa epidèmia a la Xina, rebudes amb la confiança que es tractés d’un de tants episodis bacteriològics anteriors d’origen exòtic, que limitarien els seus efectes als països orientals o africans de costum i no traspassarien tampoc al nostre occident confortable, benestant i segur, a prova de plagues. Però aquest cop no va ser així i el virus sorgit d’una cova de muricecs prop de Wuhan al cap d’uns pocs mesos s’havia ja fet present entre nosaltres, amb les conseqüències sanitàries, econòmiques i socials massa conegudes de tothom.

El 27 de desembre, un tribunal de Xangai condemnava a quatre anys de presó la periodista Zhang Zhan, de 37 anys, sota l’acusació formal de “difondre mentides, provocar aldarulls i buscar problemes”, en realitat per haver informat sobre la gestió mèdica i comunicativa del brot inicial de coronavirus a càrrec de les autoritats de Pequín. No és ni serà l’única víctima de la falta de llibertat d’expressió en un país que de tant en tant convé recordar que és no només el principal consumidor d’arròs, sinó també la dictadura més gran del món. Altres col·legues seus que havien denunciat les opaques pràctiques governamentals per abordar la Covid a la zona zero de l’actual pandèmia planetària es troben també entre reixes o han desaparegut de forma sospitosa.

Vull dir amb tot això que el paper del periodisme, tant escrit com audiovisual, continua sent de màxima importància en una societat com la nostra, en què els avenços tecnològics no ens aproximen a la veritat, sinó sovint al contrari. Per aquest motiu he lamentat –tot i que me n’alegro per ell, que sens dubte es mereix el descans, després de quasi quatre dècades al peu del canó– que ja no puguem comptar en aquest diari amb la direcció executiva i els articles de l’amic Juan Cal, jubilat per cap d’any. Encara, quan l’obro cada matí, trobo a faltar la seva Peixera, que no em perdia mai. Haurà sigut un nom fonamental a la història de la premsa lleidatana. Sempre li deurem el SEGRE en català i que hagués apostat pels jovencells de la colla del Bot de Pernes. Per mi va representar una oportunitat que impulsaria la meva vocació d’escriptor i una relació contínua amb els lectors que fa ja 33 anys que dura. Espero haver-la aprofitat, Juan. Gràcies.