Carretero i manta

Per uns tuits xenòfobs, masclistes i de mal gust, a Junts han hagut de treure de les llistes un tal Josep Sort, que presidia Reagrupament, escissió d’uns quinze anys enrere del sector dretà d’ERC promoguda des de CiU, on s’acabarien incorporant, amb l’ajuda de La Vanguardia, que aleshores feia el joc als convergents, no pas com avui, que aposta pel PSC més espanyolista d’Illa, per tal de desestabilitzar un tripartit que després el “govern dels millors” d’Artur Mas faria enyorar. Aquell partidet encapçalat per l’egòlatra Joan Carretero, integrat ara a la samfaina puigdemontista, va acollir els més decidits impulsors del sobiranisme arrauxat del pit-i-collons, vostès dispensin, en realitat més de boca que no d’acció, més retòric que no efectiu, una política de testosterona que ha acabat impregnant el discurs inflamat de JxCat i aportant noms propis a les seves candidatures. Quim Torra, Joan Canadell, diria que Josep Costa i altres trumpistes de barretina i faixa (o caixa) procedeixen de la formació que liderava l’al·ludit metge de Puigcerdà que va ser conseller de la Generalitat a les ordres de Maragall, encara que quan li convenia feia veure que no se’n recordava. Amb tot això no pretenc només refrescar la memòria, sinó també advertir els electors que vigilin amb qui es juguen els vots, perquè de vegades després ja és massa tard per lamentar segons què: oh, jo no en sabia res, ningú m’ho va dir...

D’un aspecte que també cal fer esment és de la tendència històrica del món que actualment representa aquí a la demarcació de Lleida el paracaigudista Tremosa (s’anomena paracaigudista aquell candidat que no té gaire a veure amb la circumscripció per la qual es presenta) a tapar-se les vergonyes, que en aquest cas no són poques, amb la bandera quadribarrada, a hores d’ara amb estel. De fet, hi ha tant a tapar, que més que una simple tela es necessita una manta, que no sé per quin motiu ningú s’atreveix a estirar del tot. La lectura d’El fill del xofer, de Jordi Amat, confirma que des del 1984, quan esclata la crisi de Banca Catalana, les denúncies dels nombrosos casos de corrupció, inclosos l’afer Millet o el 3% –una pandèmia que contagia encara la vida pública d’aquest país–, s’han intentat presentar sempre com un atac a Catalunya. O ara mateix a l’independentisme, tal com tracta d’esbandir-se uns drapets bruts la senyora Borràs.