Foc blanc, neu roja

El passat diumenge 17, uns quants pagesos de la zona (no podien ser gaires, tal com està disminuint a tot arreu el cens actiu del segon o potser tercer o qui sap si quart ofici més vell del món, si comptem el de caçador i el de pintor de parets) es van aplegar al poble de Bovera, per exigir a les administracions ajuts directes i urgents al sector de l’olivera, després de la pèrdua de la meitat de la collita d’oli arran de la gran nevada produïda per la borrasca Filomena, que amb el nom ja pagava: com a mínim, la seva predecessora immediata a causar estralls a bona part del país, la borrasca Glòria, responia a una denominació una mica més gloriosa.

Com que els greus perjudicis econòmics a l’agricultura local per l’efecte combinat de la neu i la gelada posterior s’afegien als provocats un any i mig enrere per l’incendi devastador en aquells termes situats entre les Garrigues i la Ribera d’Ebre, un dels oradors a peu dret mateix, enmig de la plaça, per això del virus, va pronunciar una frase que em va cridar l’atenció, reproduïda l’endemà a la premsa: “Neva sobre cremat.” Un joc de paraules agut, literari i molt gràfic, resultat d’adaptar la locució popular “ploure sobre mullat”.

Flocs a les brases. Volves blanques i volves grises o negres, totes elles etèries, evanescents. Neva sobre cremat podria ser una pel·lícula èpica russa o existencialista sueca. O una novel·la policíaca també escandinava. O un llibre de versos d’algun poeta líric canadenc. Fred puríssim i foc purificador. Un contrast suggestiu. Flames i cristalls de neu. De fet, l’any 1978 se n’estrenava un, de film amb un títol semblant, Nieve que quema, dirigit per Karel Reisz, amb Nick Nolte de protagonista.

Curiosament, el títol original, Who’ll stop the rain, no feia referència a la neu sinó a la pluja. Tot això ho sé per internet, no tinc tanta memòria.

També hi he trobat Fuego en la nieve, de 1949, llargmetratge bèl·lic americà sobre la batalla de les Ardenes. I em venen al cap la novel·la La neu era bruta, no sé si de cendra, de Georges Simenon, i la foto recent de la model –que no modèlica– Cristina Pedroche, la dels vestidets insinuants per Cap d’Any, totalment nua i asseguda, fent la postura del lotus, sobre un bon tou de neu (la neu que crema la pell), que

es devia fondre a l’acte. Va ser veure-la i posar-me a patir per si es constipava, la noia.