L’edat daurada

Un any enrere, poc abans de la pandèmia, vaig veure al Funàtic, actual Screenbox, en una sessió matinal de diumenge (l’alternativa era anar a missa), una pel·lícula espanyola estranya, de trama surrealista, atret pel títol: Ventajas de viajar en tren. Avantatges de viatjar en tren, doncs, que en principi són uns quants: comoditat i rapidesa (segons el tren, és clar, perquè no és el mateix l’alta velocitat ferroviària que el servei regional o de rodalies), possibilitat de llegir o treballar, impensable si vas amb cotxe, sobretot quan condueixes tu, encara que cada cop es veuen més individus al volant amb un ull o tots dos a la pantalla del mòbil (després passa el que passa), a no ser que es tracti d’un d’aquests vibradors amb rodes de ferro que circulen ara per la línia Lleida-Barcelona en comptes dels antics Avant..

. Avantatges de viatjar en tren i avantatges de ser prou vell per viatjar en tren a preus raonables, perquè malgrat que darrerament no l’agafo gaire, per tot això del virus, l’altre dia em vaig acabar animant –o segons com resignant– a traure’m la targeta daurada de Renfe, després d’haver-m’ho pensat uns quants mesos, ja que prendre una tal decisió no resulta fàcil per a algú que es resisteix a admetre la seva condició de persona gran: quin eufemisme! La targeta es pot obtenir a les taquilles de l’estació (jo ho vaig fer a la de Lleida, però confiant que cap conegut no em veiés cometent aquell acte vergonyant d’autodelació: a aquest efecte, vaig triar una hora a mig matí en què el vestíbul acostuma a estar buit i no pateixes el risc de tenir algun xafarder fent cua darrere teu), amb la sola condició d’haver complert els seixanta i els únics requisits de mostrar el carnet d’identitat i reemborsar sis euros, que caldrà tornar a pagar al cap d’un any, perquè el document és de renovació anual. Avantatges concrets, si els vaig entendre bé: un 40% de descompte els feiners i 25% els caps de setmana en bitllets d’AVE, al revés a l’Avant.

. Em va decebre que la targeta daurada no sigui un rectangle dur, de plàstic, que pensava guardar al departament més ocult de la cartera de butxaca, d’on l’extrauria només en el cas d’haver-la de mostrar al taquiller o revisor. M’havia imaginat una espècie de Visa Or i em vaig trobar un simple cartonet com la T-10 del metro. Quina decepció, insisteixo. Per a això he sobreviscut tants anys?