Fruits sex

Al llibre Mares i fills, Colm Tóibín, escriptor irlandès vinculat al Pallars, es relata un episodi homosexual del protagonista, no sé si autobiogràfic. Acabat d’arribar a Barcelona en 1975, un jove coneix un pintor i un estudiant de lletres, que se l’emporten al catre.

El que més sorprèn l’estranger és el gust d’all que troba a les boques que el besen. Un gust desconegut al seu país, on aquest bulb no és un ingredient culinari habitual, com aquí, més abans que avui dia.

“Encara ara”, afirma el narrador, “si mai noto una punta d’all a l’alè d’algú, em transmet una càrrega eròtica, una sensació de plaer pur i senzill, llavis bonics, llengües i dents, i la promesa d’una pell suau i càlida, i de sexe”.. Ignoro si, transcorreguts tants anys, la fortor d’all segueix o seguiria –el consum de la liliàcia va de baixa– resultant incitadora d’apetits carnals, o al contrari. Suposo que depèn de cada persona i de cada moment o circumstància. Hi deu haver de tot, inclòs qui s’excita percebent la proximitat íntima d’una bafarada d’allioli. Tant de bo servís també per fer fugir o matar el coronavirus.

Llegia fa poc en un d’aquells diaris digitals que acostumen a incloure reportatges més cridaners i insubstancials que no els de paper, una pretesa primícia sobre “aliments que funcionen com a Viagra natural”. Res de nou.

Els darrers temps hem vist glossar les preteses virtuts afrodisíaques d’incomptables vegetals: canyella, cacau, cafè, espàrrecs, tòfones, magranes, ruca, figues, alvocat, dàtils, coco, julivert, romaní, pinyons, plàtans, pastanaga, síndria, maduixes (millor sucades en xampany), una planta dels Andes que es diu maca o aquell fong que creix dins d’un bolet –o al revés– a l’Himàlaia, comercialitzat com a cordyceps. La novetat de la llista són els fruits secs, tant ametlles com nous, festucs i, sobretot, avellanes.

Novetat relativa, perquè en determinades comunitats tradicionals d’arreu del món és o era costum de posar un cistell ple d’aquests comestibles de closca afavoridors del desig i el rendiment sexual vora el llit dels noucasats, la nit de noces. Val a dir que la informació prové d’un estudi de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona-Reus, casualment terra d’avellaners.

En fi, tothom s’ho sap. A mi, per experiència pròpia, que no ve al cas d’explicar, no hi ha res que m’hagi fet més efecte que l’aigua de Caldes de Boí.

.