Un amic molt verd

Ja tenia ganes que aixequessin d’una vegada el confinament comarcal per poder anar a Mollerussa i fer petar la xerrada amb el meu amic Enric, a veure si m’anima una mica. L’Enric és un lloro amable, irònic i loquaç que viu des de fa molts anys en una gàbia gran a l’entrada de la floristeria La Poncella, al carrer Sant Jaume de la capital del Pla d’Urgell.

No està gens malament, ben mirat, això de passar la vida entremig de geranis, begònies, hortènsies, matrimonis, margarides, alegries, ciclàmens, azalees, pensaments... Vull dir pensaments botànics, de pètals acolorits, no pas les accions designades amb el mateix nom que en principi tenen com a escenari el cervell: raciocinis, reflexions, cogitacions, judicis, que segons com et poden amargar l’existència, sobretot quan de pensaments deriven en remordiments, gairebé tant com si ho fan a recances.

Si més no tens garantida la bona olor, en un habitatge com el descrit. M’imagino que tot plegat redunda en bon humor i simpatia: cada cop que hi vaig, d’acompanyant, a comprar flors de temporada, adobs o substrat vegetal, tot just treure el cap per la porta, l’acollidor ocell exòtic de breu bec ganxut i plomatge verdíssim em rep amb un sonor “hola, guapo”.

Els puc assegurar que en pocs llocs em sento tan ben rebut. .

Sí, ja suposo que no soc l’únic destinatari d’una tal floreta, mai més ben dit. Floreta verbal, aquí, en el sentit d’elogi. I que això de guapo ho diu també a altres clients, qui sap si a tothom que circula per davant de la seva penjada llar closa per barrots prims, d’interior condicionat amb menjadora, abeurador i una espècie de trapezis per anar saltant de l’un a l’altre. Però malgrat ser-ne conscient, confesso que l’afectuosa salutació gutural em fa pujar sempre l’autoestima. No sé si ja és per l’edat, o per qualsevol altre motiu que se m’escapa, si bé el puc arribar a intuir, però darrerament em sento a dir de tot llevat de guapo.

I mira que s’agraeix. És el mateix al·licient que alguns dies m’incita a trucar a cal Hong Kong i demanar menjar per a casa. Tot just despenjar el telèfon, la noia del restaurant respon “hola, guapo”, encara que no m’estigui veient ni m’hagi vist mai la cara, fent gala d’una jovialitat sobreactuada en persones xineses de natural més aviat tímid, discret. Aquelles dues simples paraules em poden fer més profit que l’arròs tres delícies.