L'any de viure perillosament

Igual que la pel·lícula australiana The year of living dangerously, estrenada aquí en 1982 com El año que vivimos peligrosamente, amb Mel Gibson i Sigourney Weaver, sobre el cop d’estat a Indonèsia de 1965, un títol inspirat en l’expressió italiana “vivere pericoloso”, emprada en un discurs pel president Sukarno. Un any de viure en perill, ja, des de la declaració de l’estat d’alarma.

Perill de contagiar-nos, perill de caure malalts i haver d’ingressar a l’UCI, perill de perdre la vida, perill de perdre amics o parents, però també perill de perdre la feina o el bar, la botiga, l’empresa... Perill de perdre els estalvis, els ànims, la paciència, la gana, les ganes, la son, l’enteresa, la il·lusió, l’esperança, la convivència domèstica, la relació amb els altres, els costums de sempre, els hàbits saludables, el pes ideal i la silueta, l’alegria de viure, ni que sigui perillosament..

Un any. Sembla que era ahir.

Sembla que fa un segle. I encara no s’ha acabat.

Falten mesos. Falten vacunes.

.

Demà farà un any que vaig publicar el primer article abordant la pandèmia. Hi advertia que no sabia què escriure sobre una novetat que ens deixava sense arguments ni paraules.

Que em veia amb cor de treure aquella col·laboració d’urgència però trobava difícil repetir, perquè no m’imaginava què podria aportar jo de mínimament original. Un i prou.

Bé, dotze mesos després, mig milió de catalans positius després, tres onades víriques després (quatre al Segrià, comptant la de l’estiu, que confio que enguany no es repeteixi), aquest és el Dia de reg que fa 104, dos per setmana, en què la Covid-19 apareix d’una forma o altra. Seguits, sense saltar-ne cap.

Dia de virus. Un repte que aleshores em vaig proposar, a veure què passava, i l’he mantingut fins a la data, però ja me n’he cansat.

Avui és l’últim. Fatiga pandèmica literària, em temo que també per part dels lectors, o que finalment es veu llum al fons del túnel? De tot una mica.

No deixaré de tenir present el maleït microorganisme, quan s’escaigui, però sense per fer-m’ho venir bé per entaforar-lo pel mig, forçant el text. Als bons temps, potser m’hauria plantejat d’aplegar-los en un llibre.

Cròniques pandèmiques o alguna cosa així. A hores d’ara sembla impossible.

Per tant, un polsós futur d’hemeroteca i gràcies. És un dir: l’hemeroteca digital no cria pols.

En fi, punt i seguit. .