Costa el que costa

Dijous explicava aquí que, arran del desconfinament comarcal, havia emprès la Ruta de la Serra, entre Bell-lloc i Miralcamp, en comptes de la Ruta de la Seda, entre Istanbul i Xi’an, que és la que de fet em ve de gust i per la qual m’he sentit sempre fascinat, des que de petit seguia per televisió una sèrie documental sobre aquell antic itinerari de caravanes, amb música de Kitarô, si bé cada cop veig més difícil poder-la recórrer, no tant per la pandèmia que ens té bastant immobilitzats com per l’edat que començo a traginar i que obliga a anar desestimant desplaçaments llargs a països exòtics, tot i que això potser no hauria de ser un inconvenient insuperable: ma cosina Dolors, de la cafeteria Slàvia de les Borges, que em porta un parell d’anys, l’estiu passat va visitar aquells eixuts paratges de l’Àsia central, en concret l’Uzbekistan. De manera que vull creure que encara hi soc a temps.

. Un altre trajecte mític que m’atreu és la Ruta 66, gairebé d’un cantó a l’altre dels EUA, que quan tenia 25 anys vaig cobrir, tot sol, en autobús de línia i ara m’agradaria repetir-ho en cotxe, acompanyat. De costa est a costa oest. No són els 8.000 quilòmetres de la Ruta de la Seda, però sí que la meitat, de Nova York a Los Angeles.

A propòsit d’això darrer, la meva filla Júlia m’enviava pel mòbil dies enrere el missatge següent: “Mira què he trobat a Barcelona.” Hi adjuntava la foto d’un exemplar de De costa a costa, recull d’articles meus en aquest mateix racó, editat per Pagès fa ja un quart de segle, que ella acabava de descobrir entre els prestatges d’Altair. A banda que em costés bastant reconèixer-me en el noi amb ulleres de sol i encara força cabell que hi apareix a la tapa, repenjat com un pinxo a l’entrada de l’Arc del Pont, amb Indíbil i Mandoni al fons, se’m va suscitar una pregunta: per què tenen a la venda aquella vella obra meva en una llibreria especialitzada en guies de viatges? Al cap d’una estona de rumiar hi vaig caure: pel títol.

De costa a costa. Una confusió comprensible.

Però resulta que el viatge evocat al meu text no era pas from coast to coast, de l’Atlàntic al Pacífic, sinó un passeig per l’eix comercial de Lleida, entre la Costa de la Magdalena i la Costa del Jan. Confesso que a l’hora de titular el llibre buscava fomentar l’equívoc, però mai no m’hauria imaginat que ho aconseguiria fins a aquest punt.