Manetes de pluja

Una nova sèrie documental d’HBO ha revifat el cas de Mia Farrow contra Woody Allen pels presumptes assetjaments sexuals de l’actor i director a hores d’ara octogenari a alguns dels fills de l’actriu amb qui va formar parella artística i sentimental durant una dècada. Jo creia que l’assumpte estava resolt després de les moltes pàgines exculpatòries, per mi bastant concloents, però potser m’equivoco, influït per la meva admiració pel cineasta, que hi dedica a la seva recent autobiografia A propòsit de no res, sens dubte la part més morbosa de l’obra per als lectors tafaners, si bé també la més feixuga.

M’ho vaig passar millor amb els records d’infantesa i joventut o l’examen de cadascuna de les pel·lícules que ha anat realitzant al llarg d’una prolongada i fecunda trajectòria. 

L’altre dia vaig tornar a veure per televisió Hannah i les seves germanes, estrenada a Lleida l’hivern del 1986. Ho recordo perquè era el primer diumenge que m’atrevia a sortir de casa, per anar al cinema, acompanyat del meu cosí Antoni i la seva dona, Isabel, després de l’accident de trànsit que em va deixar vidu, amb 28 anys, als dos mesos d’haver-me casat.

A mig camí entre el drama i la comèdia, amanit per unes quantes gotes d’humor agredolç tan propi, aquell embolic de família confirma la pretensió d’Allen per passar com un autor intel·lectual, desmentint les afirmacions en sentit contrari que apunta al llibre, quan adverteix que per molt que la gent el prengui per un home llegit i amant de les arts a causa del seu aspecte desvalgut i les ulleres de pasta, una imatge falsa adoptada segons ell per impressionar les companyes d’institut que més li agradaven –unes noies existencialistes vestides de negre i amb arracades de plata, combinació que les afavoria pel seu aire de misteri–, en realitat es reconeix moltes mancances culturals. 

En 103 minuts de metratge, els protagonistes del film escolten música de Bach, de Verdi, de Cole Porter i Sidney Bechet, contemplen pintures de Caravaggio i Andy Warhol, citen Sòcrates, Freud, Nietzsche, Tolstoi, Shakespeare, Ibsen o E.E. Cummings. D’aquest poeta nord-americà que escrivia el seu nom amb minúscules, el personatge encarnat per Michael Caine mussita a cau d’orella a la seva cunyada, de qui s’ha enamorat perdudament, un poema que acaba amb aquell vers memorable: “Ningú, ni tan sols la pluja, té mans tan petites.”