La vida a tragos

Al llibre La casa dels avis, editat per Proa, l’escriptor i periodista terrassenc Vicenç Villatoro detalla la història de la seva branca familiar materna, una part de la qual transcorre per aquí. A principis del XIX, els dos germans Lammoglia, calderers de Maratea, al sud d’Itàlia, fan cap a les terres de Ponent, on s’estableixen i catalanitzen el cognom: Lamolla.

Mentre que el petit, Vincenzo, treballa de llauner a Agramunt i es casa amb una noia de Torà, el gran, Joaquim, obre a Lleida una destil·leria, s’enriqueix i tindrà onze fills. Entre la seva nombrosa descendència, trobem el pintor surrealista Antoni Garcia Lamolla, l’arquitecte modernista Francesc Lamolla Morante, autor d’edificis tan notables com l’antic Mont de Pietat de la rambla d’Aragó (actual seu de Cultura de la Generalitat), la casa Llorens a la cantonada dels carrers Major i Cavallers i els desapareguts asil Borràs i casa Magranés, així com el seu nebot també arquitecte, Manuel Cases Lamolla, que a la nostra ciutat va signar els plànols de les cases Bastús i Cros, a més d’escriure versos amb el ranci estil ampul·lós propi de la literatura oficial de la postguerra (si l’oncle era catalanista, el nebot es va adscriure al leridanismo franquista), com els reproduïts per Villatoro sobre el campanar de la Seu Vella: “Gigante cuyas carnes seculares / petrificaron en tu mole un día...” .

La Fábrica de Licores Enrique Lamolla, “casa fundada en 1835”, elaborava diversos productes de renom: la ginebra Estrella, els licors Tute i ¡Pum!, aquest darrer amb rom importat expressament de Jamaica i que a l’etiqueta lluïa la figura d’Agustina d’Aragó al peu del canó justificatiu de l’onomatopeia mercantil, i sobretot l’anisete Lamolla, anunciat a la premsa mitjançant auques com la dibuixada per Apel·les Fenosa o bé poemes publicitaris. Villatoro en dona a conèixer un, aparegut al Diario de Tarragona.

A La ciutat de l’oblit en vaig recollir un altre, que no em puc estar de transcriure: “Cierto francés tuvo el proyecto / de correr todo el país / hasta encontrar un anís / que le produjera efecto. / Cuando, ¡oh, placer sin igual! / de Lérida en la estación / leyó un gran cartelón: / Lamolla anís sin rival.

/ Baja del tren enseguida. / Bebe un trago, y dos, y tres.

/ Y allí vive aún el francés / pasando a tragos la vida.” Això mateix, l’assedegat foraster: feliç com un anís. .