Tornaran corbates victorioses

No puc estar més d’acord amb Josep Vallverdú quan deplora, en una tribuna del 27 de maig, la vulgarització del Parlament de Catalunya “en formes i en perfils humans”. Lamenta que en comptes dels vestits discrets i complets que farien al cas, s’hi veuen diputats i diputades en cos de camisa o lluint “jerseis d’anar a córrer”.

Sosté el prolífic –i sempre elegant– escriptor que “la forma també ajuda a donar seriositat a la Institució”. I afegeix, amb raó de sant: “No es pot assistir a les sessions com si hom anés a la Font del Gat a fer una fontada.” Actualitzant el símil noucentista, com qui va a la platja, d’excursió o a plegar bolets.

El mestre retreu en concret a certes parlamentàries no només una indumentària poc adient al marc solemne, sinó la “vulgaritat del gest, en consonància amb la proletària roba”, accentuada a propòsit. “Què volen demostrar?”.

Ell mateix apunta una hipòtesi: “Que vesteixen igual que quan van a protestar per un desnonament.” I acaba la tan fonamentada com oportuna admonició amb una altra pregunta que no requereix resposta: “Per què ha de ser el Parlament menys que un banc o una gestoria?” S’entén que a l’hora de mudar-se una mica per anar-hi a treballar. .

No estem parlant tan sols de l’hàbit que acostuma a fer el monjo –en aquest supòsit el càrrec electe–, sinó del capteniment, de saber estar, del llenguatge verbal i no verbal, d’expressar-se amb el to i el registre lingüístic adequats (n’hi ha que destrossen el català), d’habilitats socials, d’actitud, d’estil... Ai, l’estil, un valor que avui dia molts consideren superflu i un prejudici burgès.

Però ja va escriure Robert Musil que “l’estil és l’elaboració exacta d’un pensament” (gràcies, Lluïsa, per la cita). De manera que el problema no és comparèixer a l’escó amb grenyes, camiseta o dessuadora, pantalons curts i sandàlies, sinó que això denota les idees i processos mentals de qui ho fa habitualment, ostentosament, per sistema, o millor, per antisistema.

Amb l’endreçat Aragonès i part dels seus consellers, fa l’efecte que tornen les corbates que semblaven desaparegudes per sempre, senyal potser d’un cert retorn de vestimentes, paraules i conductes dignes de tan alta representativitat, cosa que no significa descartar polítiques més o menys rupturistes, perquè la revolució no cal que estigui renyida amb l’estètica i el bon gust.