La millor terra del món

A L’ignot oest, subtitulat Una geografia viscuda, Ignasi Aldomà ens convida des de la primera pàgina a viatjar per “la millor terra del món”. Després, en el decurs de les altres 340 pàgines del llibre ens adonem que la qualificació inicial resulta potser una mica hiperbòlica, o si més no opinable.

Però la intenció és bona, en paral·lel a l’interès i l’oportunitat d’aquesta obra acabada d’editar per Pagès, que al geògraf del Poal, artífex d’anteriors publicacions sobre al tema, com l’assaig Amb el permís de Barcelona, aparegut en 1999 i comentat aquí al seu moment, li haurà exigit incomptables hores de feina, entre redacció, lectures prèvies (il·lustra les seves tesis amb cites al·lusives de poetes i prosistes històrics o actuals), reflexions pròpies i notes preses al llarg dels seus recorreguts pel que sovint anomena “la gran plana”, és a dir, la plana de Lleida o Ponent, a un cantó i altre del Segre, closa pel Montsec i les serres de la Llena i el Tallat, la Panadella i els Monnegres. De fet, no pas una única plana, sinó la juxtaposició de diverses planes –amb particular atenció al “gran Urgell”, el Maskinkà dels sarraïns o Mascançà medieval–, en què conflueixen petites vallades pels quatre punts cardinals.

Un territori, adverteix l’autor ja d’entrada, desconegut pels catalans que no són d’aquí –i per bona part dels que hi viuen, gosaria afegir–, i també menystingut, no només des d’una òptica turística, sinó que encara més simbòlica: als ulls d’escriptors i artistes, forasters però també alguns d’autòctons, no mereix ni de lluny la mateixa estima que l’Empordà o el Pirineu, per entendre’ns. Repassant guies, cròniques, relats, documentals, a fi de calibrar projecció i grau de reconeixement dels referits paratges o del seu gens negligible patrimoni monumental, aquest veterà professor de Geografia i Ordenació del Territori a la UdL confessa sentir-se decebut.

No m’estranya. 

Amb tot, i admetent moltes mancances, “malgrat la planícia i la monotonia, la senzillesa i la rusticitat, la boira i el gebre, l’aire tòrrid i les fulles punxants”, la regió més occidental de Catalunya ens atreu i apassiona, sosté Aldomà, perquè hi hem nascut, residit i treballat, i d’això prové el nostre amor incondicional o quasi, però no acrític, com demostra el text no sempre benèvol amb aquest far west i els seus –afortunats?– habitants.