'Compring'

Metro de Barcelona. Línia blava.

Estació Diagonal. Sortida a la rambla de Catalunya.

Rastellera de màquines de vending. Quin nom! Al cantó de les habituals de cafès, refrescos, snacks, llaminadures i pastissos industrials, una en què no m’havia fixat mai d’accessoris de telefonia mòbil: fundes, carcasses, auriculars, carregadors, bateries de recanvi..

Fa uns anys, l’editorial Columna havia col·locat en alguna andana del suburbà expenedors de best-sellers, que no devien tenir gaire acceptació perquè aviat van ser retirats. Quasi ningú no sent tanta urgència de firar-se una novel·la o, encara menys, un poemari o un assaig, com per haver de recórrer a un mitjà tan asèptic i perdre’s el plaer de posar-se a remenar en una llibreria entre els milers de volums exposats.

De vegades resulta quasi més gratificant la tria i adquisició d’un títol que la seva lectura. També és cert que en moltes ocasions –experiència pròpia– aquella novetat comprada amb tanta il·lusió i tanta pressa, que fa l’efecte que no podem esperar l’endemà per disposar-ne, passa després anys i panys dormint el polsós son dels justos, apilada a la tauleta de nit, sense que ni tan sols n’hàgim obert la tapa.

L’absurda i estesa creença que, pel fet de posseir un llibre, ja és com si el tinguéssim mig llegit. Malauradament, la cultura literària no es transmet per osmosi.

.

Temps enrere, els diaris es feien ressò de la instal·lació, en alguns edificis públics de Tòquio, d’uns ginys que, en comptes de begudes, cacauets, xocolatines, tabac o preservatius, servien monedes i lingots d’or. Destinats a inversors impacients, conformaven el darrer contingent per ara de les més de cinc milions de botiguetes mecàniques que funcionen al Japó.

A casa nostra, unes aportacions recents al gènere són les andròmines dedicades a la comercialització ràpida de fruita i llet fresca, aquestes últimes a les comarques gironines, desconec si amb èxit. Ara bé, una de les més sorprenents la vaig descobrir fa poc a l’església de Tàrrega, després d’entrar-hi per admirar un cop més els murals de Josep Minguell.

Vora la porta, una màquina venedora de llantions, a 1,5 euros la unitat. Tecnologia al servei de la fe.

El pròxim pas, si segueix la crisi de vocacions sacerdotals, una dispensadora automàtica d’hòsties. Autoservei eucarístic.

Total, si ja confessen per internet i els pontífexs tuiten... .