Gràcies per la confiança

Urgències professionals em van obligar la setmana passada a recórrer al congelador on guardo –sovint durant mesos– articles sense data de caducitat, per quan es presenti justament una urgència professional o familiar o de salut que m’impedeixi de servir al lector material fresc.

Uns minuts de microones per actualitzar-los i a taula. Per aquesta raó, no he pogut comentar abans la defunció de l’editor barceloní Xavier Folch, que tres dècades enrere va adquirir un paper rellevant en la incipient carrera literària d’alguns aleshores encara joves Escriptors de Ponent, una marca comercial que no tothom aprovava, i arran d’aquesta circumstància hi vam mantenir un tracte freqüent, per part d’ell sempre amable i respectuós, malgrat la nostra condició de simples principiants, a través d’una conversa pausada, culta, no exempta d’unes gotes d’ironia molt british.

Des de l’editorial Empúries, que dirigia, va prendre la decisió valenta d’apostar per uns desconeguts com nosaltres, a més de perifèrics, prova que ens devia intuir algun potencial.

El seu olfacte es va veure confirmat per diversos noms propis com Pep Coll o Emili Bayo, a qui publicaria els primers llibres. També es va atrevir amb l’antologia col·lectiva Bot de pernes, una mena de presentació generacional que recollia columnes aparegudes sota aquell mateix epígraf aquí a la contraportada de SEGRE, a finals dels vuitanta.

A mi em va treure un parell de volums amb tries dels meus inicials tempteigs en aquesta secció titulada ja Dia de reg.

El primer, Geografia impúdica, amb la tapa il·lustrada amb un motiu que vaig poder escollir, la dansa fàl·lica de les pintures rupestres del Cogul. El segon, Tots venim d’Arbeca, en què el dissenyador va posar, sense consultar-m’ho, un porró, suposo que com a símbol de rusticitat.

Bé... Després de tot això, vam diferir els contactes. El seguia per la premsa. Implicat en política des de feia temps, va passar del PSUC a l’independentisme. Si encara coincidíem algun cop, solia animar-me a escriure “la novel·la del Big Ben”. Malauradament, no li vaig fer cas: només que un de cada deu clients d’aquell complex lúdic multitudinari n’hagués comprat un exemplar, hauria sigut un best seller.

Ara, el Big Ben porta ja anys tancat i Xavier Folch acaba de morir. Descansi en pau (en la pau fecunda i silent de les biblioteques, no pas de les discoteques). .