Timbal de macarrons

M

és que no pas la regla de sant Benet, els benedictins de San Nicola de Catània practicaven l’art d’en Llucià. Ho podem llegir a Els virreis, la gruixuda novel·la de Federico de Roberto, disponible fa poc en català a Edicions de 1984. Escrita seixanta anys abans que El Gattopardo, aborda la mateixa època del Resorgimento i la substitució de la dinastia borbònica del Regne de les Dues Sicílies per la Itàlia unificada dels Víctor Manuel, Cavour i Garibaldí, un període històric convuls vist a través de les trifulgues d’una família molt poderosa, uns quants membres de la qual eren religiosos al cenobi esmentat.

I en què consistia l’art d’en Llucià a què estaven abonats aquells sants barons? Doncs a “menjar, beure i sortir a voltar”.

D’entrada sembla un programa més engrescador que el tradicional “ora et labora” prescrit pel fundador de l’orde. En efecte, els monjos del convent més ric de l’illa, quasi tots d’extracció aristocràtica, no passaven gana.

Un mínim de vuit cuiners, narra l’autor, s’ocupaven dels àpats comunitaris.

De fet, la cuina dels benets gaudia de fama a la ciutat, amb algunes especialitats com el timbal de macarrons amb crosta de pasta fullada, les croquetes d’arròs o els crespells amb mel. Per a l’elaboració de gelats, mousses i la típica cassata, havien fet venir un pastisser de Nàpols.

.

Un dinar al refectori de San Nicola consistia en cinc plats els feiners i en set els festius, malgrat que sant Benet havia establert que n’hi ha prou amb dos i una lliura de pa al dia. Tampoc no es permetia trascolar més d’un quart de litre de vi, però aquells comensals famolencs i assedegats “aixecaven generosament el colze”. De Roberto explica, amb tota la mala bava, que “mentre del menjador s’alçava una remor confusa feta de l’entrexocar de plats i coberts i el borbolleig de begudes”, el lector enfilat al púlpit anava desgranat alguns dels preceptes de la regla: “35è, no abusaràs del vi; 36è, ni del menjar...”

Havent dinat, aquells homes amb el ventre fora de perill sortien del recinte monacal i es repartien entre les casetes pròximes, habitades per famílies sota la seva protecció, en especial la dona i uns fills sovint de la seva sang, mentre que el marit hi consentia a canvi de certs privilegis. Dom Blasco, un dels protagonistes tonsurats de la novel·la, en tenia tres, d’amants al barri, i mitja dotzena de criatures.