Andorra, 1947

Hi ha un petit episodi històric a Tremp i la Conca, 50 anys de fets i records de Jordi Mir, editat per Garsineu, que penso que val la pena reproduir aquí, per tal que pugui ser conegut pels lectors d’aquest diari que no tinguin l’ocasió de llegir el llibre (ells s’ho perden, d’altra banda, perquè es tracta d’una obra força interessant, sobretot per al públic pallarès).

L’episodi en qüestió és relatat per l’autor al capítol que dedica a la figura del doctor Sastre. Josep Sastre i Torruella va ser un metge i alcalde de Tremp que després de la guerra es va haver d’exiliar a Andorra. Doncs bé, resulta que Pompeu Fabra estava en aquella època també exiliat, però a la Catalunya Nord, en concret a Prada de Conflent.

Com que l’home volia fer testament en català i no pas en el francès oficial de la localitat on vivia, es va haver de desplaçar fins a Andorra, l’únic lloc on era possible. El facultatiu i exalcalde trempolí, resident amb la dona i les filles al Principat, l’acollia al seu domicili de la vil·la Carmen, situada a l’entrada d’Andorra la Vella venint des de Santa Coloma, i s’encarregava de facilitar els tràmits burocràtics. .

Tot això ho rememora el doctor Sastre dues dècades després en un paper fins ara inèdit que Mir recupera, incloent-lo al seu glossat recull de textos esparsos, escrits al llarg de mig segle. S’hi explica que Fabra va poder atorgar el document d’últimes voluntats en la seva llengua davant del notari episcopal, assistit com a testimoni pel director de la sucursal andorrana de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, antecessora de l’actual CaixaBank: qui l’ha vista i qui la veu!

També revela el doctor algunes anècdotes del breu sojorn fabrià (vull creure que aquest cultisme, sojorn, seria aprovat pel Mestre) a les ribes de la Valira, com un passeig a peu d’un parell de quilòmetres fins a l’església romànica de Santa Coloma, on al veterà excursionista “li plagué” el campanaret rodó. A l’hora dels àpats, els amfitrions patien per quina mena de menges havien d’oferir a un hoste tan desdentat. Una preocupació que els va passar de cop veient-lo escurar costelles com si tingués la dentadura d’un jove.

El matí de la tornada es va posar a nevar de valent, però el cotxe-correu va poder encara tramuntar el Pas de la Casa, en l’últim viatge transfronterer d’aquell 1947. Fabra moriria tretze mesos més tard. .