Ai, quin plaer...

D issabte al vespre, sota les voltes gòtiques de la bonica església de Verdú, concert inaugural del cicle Orgues de Ponent i del Pirineu, a càrrec de l’organista (i obstinat promotor d’aquest festival tardorenc que ja suma 23 edicions) Miquel González i el tenor Roger Padullés. Entremig del programa, iniciat amb la Tocata Dòrica de Bach i enllestit amb una Ave Maria de Juli Garreta, que no va ser només compositor de sardanes, l’ària Total eclipse de l’oratori Samson de Haendel, escruixidor plany amarg del musculós protagonista per la seva sobtada ceguera, després que els filisteus li buidessin els ulls instigats per la mala pècora de Dalila, que abans l’havia privat ja de la cabellera i la força. Quan Haendel va compondre aquesta peça encara hi veia, però al moment de ser estrenada ja s’havia quedat també cec. Igual que Bach, per cert. De manera que al sentir-la per primer cop en públic va rompre a plorar, i amb ell tots els assistents, coneixedors dels seus problemes amb la vista. Una altra de les obres interpretades va ser un lied de l’alemany Hugo Wolf (1860-1903) titulat Gebet, que significa Pregària. L’autor hi demana a Déu passar aquesta vida ni molt bé ni malament del tot, sinó en un terme mitjà. Anar fent, que diríem. .

La vigília, divendres, a la plaça Lluís Companys de Bell-lloc d’Urgell, asseguts els veïns guardant les distàncies, i no tothom amb la boca tapada, perquè se celebrava a l’aire lliure, un altre concert, en aquest cas d’havaneres i cançons de taverna, per part del grup Ultramar, el primer del seu gènere en ser liderat per una dona, Núria Berengueras, que als seixanta cantava al conjunt de rock Los Salvajes, quines coses. No érem a la vora del mar sinó a la vora de la via, però a falta de brisa marina almenys bufava la marinada, que arriba a Bell-lloc però no pas a Lleida, a tan sols 15 quilòmetres. Com és costum, es van acomiadar amb La bella Lola, tot un clàssic, malgrat ser en castellà... de Cuba. “Ay, que placer sentía yo, cuando en la playa sacó el pañuelo y me saludó.” I tothom es busca un mocador, ni que sigui de paper, per fer-lo voleiar d’un cantó a l’altre, per damunt del cap. Com que jo no en portava, vaig posar-me a brandar l’únic tros de tela que tenia a mà, la mascareta, subjectada per les gomes. Si m’haguessin dit mai que algun dia me n’arribaria a servir amb finalitats tan festives.