Amor després del còlera

Solsona en boca de tothom –posada al mapa, que diuen ara– per causa d’un bisbe enamorat, o segons alguns posseït, s’entén que pel dimoni, si bé jo contràriament sostinc que més aviat per un déu, encara que sigui grec i amb ales d’angelet, l’Eros de les fletxes capricioses. Posseït, doncs, en el sentit del poema de Gabriel Ferrater titulat així mateix, que inclou una esborronadora declaració amorosa: “Quan els cucs / faran un sopar fred en el meu cos / trobaran un regust de tu”.

En l’intent de preservar el bon nom del bisbat, la seva honorabilitat i decència –i també la persistència, amenaçada per l’escàndol– s’al·lega la trajectòria sense màcula d’alguns predecessors de monsenyor Novell, com el cardenal Tarancón o el meu amic Antoni Deig, que va tenir la generositat de venir fins a Lleida a presentar-me un llibre.

N’afegiria un altre, coincidint que estem de pandèmia, perquè la seva actuació enfront de crisis sanitàries col·lectives es va demostrar decisiva. Rafael Lasala, nomenat en 1773 i constructor del palau episcopal. Un home savi, expert en matemàtiques i teologia, fins al punt de ser consultat sovint per la universitat de Salamanca.

Caritatiu i pietós, dedicava a l’oració moltes hores del dia i sobretot de la nit, aprofitant que patia insomni. La seva natural humilitat el va fer renunciar a mitres més llamineres, com Tarragona o Sevilla. Un sant baró, vaja, que no s’hauria sentit seduït pels encants d’una autora de novel·les verdes.

Bé, això mai no se sap: les temptacions són avui tantes i tan irresistibles que qui estigui lliure de pecat que llenci el primer bàcul.... La determinació d’aquell prelat virtuós va contribuir a pal·liar en 1786 els efectes d’una passa de terçanes a la plana d’Urgell i d’una de verola a Cardona, on va acudir personalment a administrar la confirmació als infants contagiats. Llàstima que ja no fos en aquesta vall de llàgrimes quan en 1854 es va declarar una epidèmia de còlera a Solsona. Les autoritats tractaven d’amagar-ne la gravetat, atribuint-ho a una conxorxa política, en concret dels carlins.

Els sona? Després d’un centenar de morts, no hi va haver altre remei que implorar a la Mare de Déu del Claustre. La seva intervenció miraculosa seria recordada cada any, fins al 1954, a la capella que té a la catedral, per mitjà d’una celebració coneguda com la funció del còlera. .