A les xeringues, ciutadans

Estrasburg, 24 d’abril del 1792.

Fa quatre dies que la França revolucionària ha declarat la guerra a austríacs i prussians. L’alcalde de la ciutat alsaciana convida a sopar un grup d’oficials de la guarnició local, entre els quals el capità d’enginyers Rouget de Lisle, autor de poemes, assaigs i una traducció de Macbeth, a banda d’algunes cançons, a qui demana de compondre un himne patriòtic per encoratjar les tropes.

Aquella mateixa nit –se suposa que, entre plat i plat, el militar lletraferit i solfaferit no devia abusar del riesling–, enllesteix un Cant de guerra per a l’exèrcit del Rin, tan ben acollit d’immediat que, just tres mesos després, els soldats ja desfilen per París marcant el pas al ritme del nou càntic: “Allons enfants de la Patrie, le jour de gloire est arrivé...” Com que un bon contingent procedia de Marsella, serà conegut com La Marseillese.

.

Declarada el 1795 himne oficial francès, restarà prohibida durant l’Imperi, la Restauració i l’ocupació nazi. De manera que quan l’entonen els clients del cafè de Rick, a l’emotiva escena de Casablanca, és tan il·legal com aquí Els Segadors a la mateixa època. De fet, a Catalunya, fins a la Segona República sempre havia estat en boca dels esquerrans, malgrat el to bel·licós –“Aux armes, citoyens”– de la lletra: Napoleó havia dit que “aquesta música ens estalviarà molts canons”.

La darrera vegada que vaig sentir-la cantar va ser a principis d’agost, precisament al mateix lloc on devia sonar per primer cop: la plaça Kléber, davant de la mairie d’Estrasburg. Però no eren revolucionaris sinó negacionistes de la Covid. Milers de refractaris il·luminats, en una estranya coalició d’extrema dreta i extrema esquerra –els populismes es toquen–, expressant sorollosament, dissabte rere dissabte, amb una tossuda vehemència digna de millor causa, el dret a rebutjar vacunes i altres, segons ells, imposicions polítiques dictatorials, en nom de la salut pública.

El cas és que la seva presència per a mi sorprenentment multitudinària impedia la circulació rodada pel centre urbà i ens va obligar a deixar el cotxe lluny de l’hotel i caminar vint minuts arrossegant les maletes –a sobre, plovia–, havent de travessar pel mig l’atapeïda concentració de manifestants sense mascareta i de virus desbridats, exultants de tantes víctimes propícies a l’abast. Un dia de glòria, bien sûr!