Bisbat sense bisbe

La condició actual de seu vacant, administrada provisionalment pel bisbe de Vic, des que monsenyor Novell ha penjat la sotana, per expressar-ho en termes pugilístics –en aquell cas els guants– o futbolístics –les botes–, tot indica que per un canvi sobtat i imprevisible de prioritats personals –al qual l’home té tot el dret, malgrat la profunda contradicció amb allò que fins fa poc predicava i censurava de forma vehement–, substituint l’amor a tota una deïtat per l’amor a una simple mortal, si bé bastant més tangible, la perspectiva d’una vida eterna per la realitat del goig terrenal –el prelat “ha tastat carn”, tal com acusaven mossèn Cinto Verdaguer, també aficionat als exorcismes–, deia que la situació suscitada fa témer que la referida provisionalitat s’allargui i arribi a afectar la pròpia pervivència de la diòcesi. No seria la primera vegada que desapareix. .

No oblidem que el bisbat de Solsona és de creació bastant recent, en termes eclesials. El va reclamar Felip II al Vaticà com a falca entre els de Vic i Urgell, pel perill que suposaven els hugonots a l’altre cantó de Pirineus, ja que els territoris de les dues diòcesis existents eren extensos i despoblats. Entre les localitats candidates a acollir la nova seu episcopal figuraven també Balaguer i Manresa (on, ironies de la història, el de moment bisbe emèrit s’ha mudat). Alguns cronistes apunten que, després de fosques maniobres diplomàtiques i de repartir moltes propines, els solsonins van aconseguir el seu objectiu en 1593. L’any següent obtenien el títol de ciutat. Quan Felip V va derrotar els catalans a la guerra de Successió, intentaria traslladar la diguem-ne capital del bisbat a Cervera, com ja havia fet amb les universitats del Principat, però l’oposició de les parròquies l’hi va impedir.

L’eliminació de l’amenaça protestant i el paper del Solsonès durant les guerres carlines van conduir a la supressió de la diòcesi en 1853, agregada a la de Vic, com alguns sospiten que també pot passar ara. Eren els temps difícils per a una Solsona titllada sarcàsticament de “bisbat sense bisbe, pont sense riu i ciutat sense gent”. La recuperació no es produirà fins 1933. Com que en el fons es tractava d’un problema econòmic, els fidels havien hagut de començar organitzant una col·lecta diocesana per sufragar un administrador apostòlic propi. Un bisbat de peatge, vaja.