La vall del riu vermell

Acostumats de nou a anar pel carrer sense mascareta, a mesura que remet la cinquena onada (sisena al Segrià), sembla ser que haurem estat a punt d’haver-nos-la de posar altre cop, no pas ara per culpa del virus sinó d’un núvol de gasos tòxics –àcid clorhídric, gens bo pels pulmons– provocat pel riu de lava del volcà de l’illa de La Palma en abocar-se al mar. Un riu o llengua de material magmàtic incandescent, devastador com aquells huns que per allà on passaven no creixia més l’herba, d’un roig tan fúlgid que proporciona als televidents imatges nocturnes impressionants. Esgarrifoses, si hi vius a prop. De no ser pel dramatisme de la situació, diria que artístiques.

Un tema pendent és el nom del volcà en qüestió.

Se’l sol designar Cumbre Vieja, però aquesta és en realitat la denominació genèrica del massís en què les seves boques vomiten sense parar bilis encesa sorgida de les entranyes del planeta. Una possibilitat seria Cabeza de Vaca, la zona concreta on s’obre el cràter.

N’hi ha que proposen algun vocable guanxe, com Tajogaite, que significa muntanya esquerdada, certament descriptiu, o bé Jedey, al·lusió a un guerrer llegendari d’aquella raça indígena anterior a la colonització espanyola.

En altres volcans de l’arxipèlag s’havia seguit aquesta línia: Tacante, Togoro, Tigalate, Teneguia, Taburiente... Tots començats per T.

El problema és que vulcanòlegs forasters els puguin confondre. Jo deixaria Cumbre Vieja.

Em recorda el títol d’una novel·la de Carlos Fuentes, Gringo viejo. Però també la Ropa vieja, menja típica de les “illes afortunades” a base de vedella bullida esfilagarsada, cigrons, ceba, pebrot, llorer..

O la vaca vieja tan de moda avui dia a segons quins restaurants (a L’Estoneta de Vilanova de Bellpuig en serveixen un sensacional entrecot de 350 grams de carn madurada durant tres setmanes, amb mousse de patata i tòfona).

O la cançó Caballo viejo, popular tonada llanera del veneçolà Simón Díaz, de lletra tan comprensiva amb les recaigudes passionals de la gent gran: “Cuando el amor llega así de esta manera, uno no se da ni cuenta...”. I encara, parlant d’un fenomen tan volcànic com l’erupció del desig, la desesperada justificació imprecatòria del Ne me quitte pas de Jacques Brel: “On a vu souvent rejaillir le feu de l’ancien volcan qu’on croyait trop vieux.” No hi ha volcans tan vells que no puguin revifar.