Flamarada divina

Tant sentir a parlar a totes hores d’erupcions a l’illa de La Palma i, quan baixes al soterrani del CaixaForum de Lleida per veure l’exposició Els déus del Prado, el primer quadre que trobes és l’oli Vulcà i el foc, de Rubens, retrat en plena feina pirotècnica del déu romà de fogueres, forges i cràters, l’Hefest dels grecs, fill de Júpiter i Juno, marit de Venus, pare del rei Servi Tul·li i de tres altres criatures que responien als noms avui dia inversemblants –i el darrer malsonant, en català col·loquial, que la faria patir entre els companys d’escola– de Cècul, Cacus i Caca.

L’exposició aplega representacions pictòriques i escultòriques, del segle primer al divuitè, provinents del museu madrileny, d’uns atapeïts –el cim de l’Olimp devia estar tan concorregut com ara el de l’Everest– i inextricables panteons mitològics hel·lenístic i llatí, una colla de divinitats concebudes a imatge i semblança dels humans, però a gran escala, exagerades al màxim totes les nostres flaques i virtuts. També els impulsos bàsics, en l’actualitat considerats terrenals. Entre ells l’amor, el poderós sentiment encarnat per l’Eros grec i el Cupido romà, l’infant alat que feria arbitràriament les seves víctimes amb les fletxes d’or, causants de felicitat, o bé de plom, sembradores d’odi i carabasses, per expressar-ho en terminologia tradicional.

En aquells vells temps, els déus també s’enamoraven i patien desenganys o acabaven amb raons, de vegades en tragèdia: Orfeu i Eurídice, Cèfal i Procris, Ariadna i Teseu o tantes altres parelles infelices. D’aquelles desgràcies afectives se n’han nodrit al llarg de la història de l’art moltes produccions plàstiques, musicals i literàries. Sense anar més lluny ni més enrere, la Ilíada d’Homer, un bust del qual forma part de la mostra. La guerra de Troia ens ha sigut presentada en origen com una brega amorosa. Devia ser molt bella, l’Helena, per fer vessar tanta sang.

Sens dubte, una època d’apassionaments més intensos que l’actual. Penso que l’Antic Testament era de vegades més explícit o sincer o fins i tot modern en aquest aspecte que el Nou. Al Càntic dels càntics podem llegir el següent: “L’amor és més fort que la mort, la passió més implacable que l’abisme. Les seves sagetes són sagetes de foc, flamarada divina”. Sabent que la Bíblia diu això, resulta més fàcil comprendre el bisbe emèrit de Solsona.