Els genolls d'una noia

Sento per la ràdio el doctor Antoni Trilla (que em genera més confiança que el ressentit Oriol Mitjà) preveure que d’una manera o altra el coronavirus es quedarà entre nosaltres, almenys uns quants anys. D’altra banda, sabem d’alguns casos de persones que, tot i estar vacunades, l’han enxampat de ple, si bé en general amb símptomes lleus. Vivim cada dia més despreocupats del perill, però el perill no ha desaparegut. El nombre d’èxitus, eufemisme que al principi de la pandèmia es va posar de moda per evitar el terme defuncions, ha disminuït força, però no pas per complet. No ens confiem, si us plau. Encara no (em temo que m’estic expressant com un metge mediàtic o un polític sermoner).

Jaroslav Seifert escrivia el 1971 els versos següents: “Sobretot, que no us convencin / que la pesta a la ciutat s’ha acabat. / Jo he vist encara molts taüts / traspassar la porta...” Formen part del poema Columna de la pesta, que pren el nom del monument a les víctimes de l’epidèmia que va assolar Praga el 1714, erigit vora l’accés reixat al castell que enclou la catedral, on aquest agost passat vaig haver de fer vint minuts de cua per poder entrar, per culpa dels feixucs controls anti-Covid. Del poeta txec n’acabo tot just de llegir en castellà unes memòries en prosa, Toda la belleza del mundo, i el retrat que n’esbossava Teresa Pàmies a Praga, mig llibre de records de la dècada que hi va estar exiliada, mig guia turística.

L’escriptora balaguerina confessa haver-se’n endut una primera impressió negativa, de Seifert. Va ser a la cafeteria Slàvia (l’original, no la de les Borges), un home cinquantí abraonat sobre una jove admiradora. Un “vell verd”, havia conclòs. Amb el temps, s’hi aniria congraciant, un cop conegudes l’obra literària i la trajectòria cívica, que el va dur a participar com a voluntari en la Guerra Civil espanyola, així com un compromís amb la causa de la llibertat que li comportaria l’expulsió del partit comunista i un llarg ostracisme, amb els problemes consegüents per publicar. Però no es rendiria, va persistir i el 1984 li concedien el Nobel. Moria dos anys més tard. Ja octogenari, i nostàlgic, havent proclamat que “tota la bellesa del món és en la joventut”, rematava així un sonet: “Quan un home és vell / sempre fa tard; / sols li queda envejar la gespa, / els clotets que hi han deixat / els genolls d’una noia.”.