Un consell determinant

Array Coincidint amb el centenari de l’arribada dels caputxins a les Borges, on posarien en marxa el col·legi Montserrat, Jordi Curcó m’assabenta de la mort recent del pare Bernat, que n’havia sigut director tres dècades, del 1966 al 1996. Tenia 90 anys, vivia retirat al convent de l’orde a Arenys de Mar i mantenia la vinculació amb les Garrigues. Només dues setmanes abans, havia assistit al retorn de les relíquies del beat Marià Mullerat a Arbeca.

Nascut a la Floresta, el seu nom real era Magí Setó. Tothom està d’acord a valorar-ne la prudència, saviesa i bonhomia, a més d’una contribució decisiva al salt endavant del col·legi. També va ser molt decisiu per a mi, tot i no haver-lo tingut mai a classe, a diferència d’altres professors que em van deixar una forta empremta, com l’escriptor Josep Vallverdú.

No exagero gaire si afirmo que, si no hagués sigut per ell, ara mateix vostès no estarien llegint això (la veritat és que tampoc no es perdrien gran cosa). Els ho explico tot seguit. Com tants d’altres nois dels pobles del sud de la comarca, jo començaria el batxillerat als “frares”, que més aviat en dèiem els “fraris” o els “flaris”, en concret hi vaig seguir els tres primers cursos.

A quart, els meus pares, amb la millor intenció i un enorme sacrifici econòmic, a més d’afectiu, al ser fill únic, van matricular-me en un internat de la part alta de Barcelona. Entre que m’hi enyorava, m’hi sentia socialment exclòs –la majoria dels meus condeixebles pertanyien a famílies burgeses– i l’havia espifiat optant per assignatures de ciències, malgrat anar traient notes prou bones, a cinquè vaig arribar a la conclusió de deixar-ho córrer i tornar al poble a treballar a casa, fent de pagès i granger. Però un dissabte que anava de compres amb ma mare pel carrer Major de Lleida, davant dels elegants aparadors negres de la ja desapareguda camiseria Ribé, a la cantonada amb la plaça Sant Francesc –ja ho veuen, un record molt vívid–, vam ensopegar amb el pare Bernat.

Al preguntar-me què feia, li vam explicar que a final d’aquell curs tenia previst de plegar. Va dir que m’equivocava, que com a mínim acabés el batxillerat i després ja ho veuria. Em va convèncer.

Si aquell dia no ens l’haguéssim trobat o ell no s’hagués mostrat tan persuasiu, la meva vida no hauria sigut ni de bon tros la mateixa. Per això, comprendran que li estaré sempre agraït.