DIA DE REG
Sentiments en doina
Array No puc negar que internet presenta avantatges, per més reticent –o displicent, en el meu cas– que et mostris respecte de les noves tecnologies. Aquest segon estiu pandèmic he llegit El último tramo, tercer volum que, al cap de molt temps i ja pòstum, ha vingut a completar els dos anteriors, El tiempo de los regalos i Entre los bosques y el agua, en què l’anglès Patrick Leigh Fermor (1915-2011) rememora el seu recorregut a peu, en 1933, amb 18 anys, entre la costa holandesa i Istanbul, aleshores Constantinoble. Un clàssic de la literatura de viatges, d’enorme valor testimonial sobre allò que Zweig designava “el món d’ahir”.
Reportant el pas per Romania, un país que el va captivar –entre altres motius, per la bellesa de les senyores, de les quals destaca els ulls grans, i això que no els realçava cap mascareta–, l’autor fa una referència a la doina, gènere vocal d’arrel popular que he de confessar que desconeixia. La defineix com un cant monofònic d’origen camperol, lentíssim i amb pauses llargues, de melodies “inaprehensibles” i to fatalista, que ajuda a fer suportables certs estats d’ànim relacionats amb la pobresa, la nostàlgia, la soledat o el desamor. Delerós de més informació, navegant per Google m’assabento que allò que alguns anomenen “blues romanès” va ser reconegut en 2009 patrimoni immaterial de la humanitat per la UNESCO, tot i que avui es troba en perill per falta de transmissió generacional.
Emparentada amb el fado, el flamenc, la rebetika grega o la morna de Cap Verd, la doina (paraula que provindria del sànscrit, amb el sentit de ressò, i que també tenim en català: l’expressió “en doina” com a sinònim de renou o fora de lloc) és cantada de forma espontània, amb acompanyament musical –gaita, flauta dolça, címbal, violí– o sense, a capella. Tot seguit, entro a Amazon i compro uns quants discos, que arribaran a casa en 48 hores, d’artistes ja difunts amb alguna doina al seu repertori, com Maria Tanase, aquella Edith Piaf de Bucarest, quan la ciutat era denominada “la París de l’est”, que n’interpreta una en francès, o Dona Dumitru Simicana, un home malgrat el nom, amb una extraordinària veu de falset projectada sobre un fons de fanfara a ritme sincopat, hipnòtic, o el cimbalista Toni Iordache, que toca una corprenedora Balada Haiduceasca, en record dels haiducs, mítics bandits resistents a l’ocupació otomana.