On és casa meva?

Novembre. El paisatge s’acoloreix, l’aire fresqueja i venen de gust substanciosos plats calents de cullera, com una sopa de galets amb mandonguilles –encara que faltin quasi dos mesos per nadal–, una escudella fumejant, una olla aranesa o aquella mena d’olla barrejada exòtica coneguda com a ramen i que l’altre dia vaig tastar al nou restaurant Udon de la plaça Ricard Viñes: tempura de verdures i llagostins per anar fent boca, fideus yakisoba amb pollastre i el bol de ramen miso amb talls de cansalada, bolets i mig ou dur, tot ben regat per una cervesa nipona Sapporo.

De Lleida me’n vaig a Tòquio i de la capital del Japó a Bohèmia –i tot això, sense moure’m de casa, que de tant voltar amunt i avall amb la imaginació i l’estómac, ja no sé ni on para–, perquè en un llibre de Teresa Pàmies sobre la ciutat de Praga llegeixo que novembre, en txec, es diu listopad, literalment “cau la fulla”, una expressió que l’escriptora balaguerina trobava plàstica i musical: “Veus la fulla de tardor i la sents caure.”

Un país on els mesos reben denominacions tan precises, tan gràfiques i tan líriques que semblen extretes d’un haiku japonès, és normal que tingui un himne nacional que la mateixa autora de Matins de l’Aran (al final, tot lliga) qualifica de “breu, senzill i gens retòric”, a part de pacífic, a diferència d’altres càntics patriòtics sanguinaris o aguerrits, començant per la Marsellesa i acabant, si bé un grau per sota de bel·licositat, pels nostres Segadors: “Que tremoli l’enemic...”

Amb solfa –tempo d’andante con moto, tonalitat en mi bemoll major– d’un tal Skroup i paraules del dramaturg Tyl, l’himne ha sigut sempre tan popular que, malgrat el seu origen burgès, els comunistes el van mantenir, per bé que solien acompanyar-lo de La Internacional. Es titula Kde domov muj, que en català vindria a ser “On és casa meva?” Amb un títol així, fa l’efecte que l’haurien de cantar sovint els clients d’alguna taverna típica, quan en surten després d’haver trascolat massa gerres de Pilsner Urquell. En tot cas, la lletra no pot ser més bucòlica: “L’aigua murmura pels prats, / les pinedes remoregen pels rocalls, / a l’hort esclata la flor primaveral, / paradís terrenal per a la vista, / i això és aquesta bella terra, / la terra txeca, casa meva.” Tanta edènica placidesa em fa sentir un salvatge, cada cop que entono allò del “bon cop de falç!”.