Zoonosi

Creixen les sospites sobre un possible origen humà i no estrictament natural de la pandèmia. El coronavirus no s’hauria generat per un procés de zoonosi, parauleta que al·ludeix a la transmissió de malalties entre un animal i una persona, sinó a causa d’un incident al laboratori virològic de Wuhan. La culpa no seria d’un pobre muricec d’una cova pròxima a la ciutat xinesa, responsable d’encomanar el bacteri a algun petit mamífer considerat comestible en aquelles latituds –durant molt de temps s’ha estat acusant, potser injustament, l’enigmàtic i simpàtic i juràssic pangolí–, que un cop esdevingut article a la venda al mercat de bèsties vives wuhanès i ingredient d’un rostit sobre un bol d’arròs o d’un fricandó amb brots de soja i bolets xiitake (sí, ja sé que aquesta mena de xampinyons són japonesos, però segur que a les ribes del Iang-Tsé també se’n pleguen o cullen o cacen), hauria transmès el microscòpic intrús al comensal, inici de la cadena de contagis que ens ha acabat encadenant a tots.

No, la culpa, sempre tan negra que ningú no la vol, com diu el refrany, en aquest cas negra com l’ala d’un muricec, caldria adjudicar-la més bé a algun científic incompetent o despistat que, jugant amb foc, va deixar escapar d’una proveta –vull creure que per descuit, no pas amb intenció malèvola– uns quants d’aquells microorganismes letals. Si fos així, hipòtesi que probablement no podrem confirmar mai, convindria no només exonerar els muricecs, sinó també reparar-ne la mala reputació. Gómez de la Serna afirmava en una greguería que “el murciélago es el Espíritu Santo del demonio”.

A diferència del colom, que ho és de Nostre Senyor, de forma incomprensible segons la vella i ingènua criada del conte Un cor senzill, de Flaubert, que no entenia que la divinitat es manifesti a través d’un ocell que no parla, en comptes d’un lloro, motiu pel qual li resava a un papagai dissecat. Muricec, que s’anomena en diversos llocs ratpenat o voliac o muriac o bé –a Arbeca– esmuriec, ve del llatí mure caecu, en català rata cega. No puc evitar, cada dia més, de veure els coloms com a rates alades, que ens desperten de bon matí amb el seu parrupeig histèric i empastifen terrasses i no paren de criar.

Bruts i prolífics, transmissors d’infeccions, només a Lleida ja són 16.000. Aquest estiu passat, una presència massiva pròpia d’un film de Hitchcock. Una altra plaga.