DIA DE REG
Balcons o petons
"Trist el qui mai no ha perdut per amor una casa”, fa un dels versos més coneguts de Joan Margarit, que adoptaria com a títol d’un recull editat l’any 2003. Al llibre pòstum Animal de bosc, aparegut aquest maig darrer, amb la pandèmia encara resistint-se a remetre, el poeta de Sanaüja ens insta a protegir-nos dels embats de l’existència des del refugi domèstic. En un altre poema sosté que les cases guarden el que hem sigut, allò que no hi trobarà ningú: “sostres on hem deixat mirades de dolor, / veus que han quedat, callades, en els murs.” Xavier Novell, que dilluns se’ns va casar, de moment pel civil, segons sembla havent anticipat Pasqua a Rams, amb una autora de novel·les eròtiques i satàniques –per més inri, en castellà–, no només ha perdut, per amor, una casa (i una mitra), sinó tot un palau.
El palau episcopal solsoní, erigit en 1776, que destaca per l’elegància de les façanes, sobretot la davantera, considerada l’exemplar més paradigmàtic del neoclassicisme català, juntament amb el barceloní de la Virreina, lluint pilastres i una cornisa coronada per gerres de pedra, així com 37 balcons: 27 al darrere mirant cap a l’antic Vinyet, 10 abocats a la placeta de la catedral que Josep Pla qualificava de “racó prodigiosament italià”. Jo n’havia enfilat algun cop la majestuosa escalinata, per anar a veure monsenyor Deig, que em regalava breus poemaris confegits quan regia la diòcesi de Menorca. I si bé la decoració actual és bastant austera, la disposició interior de l’edifici estava projectada amb l’ampul·lositat pròpia del temps de la seva construcció, per tal que el visitant travessés sales i més sales, reverencial i commogut, fins a poder besar l’anell de Sa Eminència.
L’encara bisbe emèrit de Solsona (i Gomorra) ha canviat els descrits espais sumptuosos i tants balcons per un simple piset, a causa d’una passió terrenal que podria ben bé inspirar una novel·la, no pas eròtica o satànica, sinó romàntica, o una pel·lícula –més o menys ensucrada o empebrada– amb una banda sonora que incorporés aquella cançó del 1974 de Danny Daniel: “Por el amor de una mujer / he dado todo cuanto fui / lo más hermoso de mi vida...”. Potser també de la vida eterna, en el seu cas. (Hauran advertit que, darrerament, recorro sovint a la música: com deia Grouxo Marx a Sopa de ganso, sembla que m’hagin vacunat amb una agulla de tocadiscos).