La plaça del pardal

Que les pandèmies no són cosa del present, com aquesta que semblava declinar, tot i que fa l’efecte que encara tardarem a poder confiar-nos, perquè ja se sap que virus ressuscitat pica més que cap, sinó que han afligit periòdicament la humanitat des de la nit dels temps, potser no de forma tan global, si bé d’altra banda sense els recursos actuals per enfrontar-s’hi, ho podem constatar a La divina Florència (Pòrtic), de Sílvia Colomé. En aquest erudit passeig pels nombrosos reclams turístics de la capital de la Toscana, de la mà d’una quinzena dels seus fills més cèlebres, sobretot del Renaixement, comprovem com la pesta va afectar alguns dels personatges insignes que trauen el cap en un llibre interessant, ben escrit i amè, la lectura del qual transporta per unes hores a les ribes de l’Arno. La pesta negra hauria arribat a Florència el 1348, a través d’un pardalet.

Dos nens el van trobar mig mort en una plaça i se’l van endur cap a casa per curar-lo. No només no se’n van sortir, sinó que la infecció transmesa per l’ocell va acabar matant quaranta mil veïns, quasi la meitat del cens. De resultes de la tragèdia col·lectiva, Boccaccio començaria a redactar el Decameró, en què set noies i tres nois, fugint de la plaga, es refugien en una vil·la dels afores per abandonar-se a tota mena de disbauxes, mentre s’expliquen històries picants.

Segons sembla, la petita au de mal averany dona nom a la pintoresca Piazza della Passera, que en català vol dir del pardal o pardala, si bé en dialecte local al·ludeix també als genitals femenins, això que als parvularis ara denominen vulva. I és que aquella placeta triangular del barri d’Oltrarno, avui envoltada de restaurants, havia estat plena de bordells, on acudien fins i tot els Mèdici, que tenien el palau Pitti allà a la vora. La pesta, i no pas el mal d’amors com es creia, va portar també a la tomba –amb viatge de tornada– la jove i bella Ginevra, a qui els seus pares havien obligat a casar-se amb un altre home.

Una Julieta florentina, protagonista d’una bonica llegenda recollida en obres teatrals, òperes i pel·lícules. Igual que en serien víctimes, ell de manera immediata, ella quatre anys més tard, a conseqüència de les seqüeles, el comerciant Giocondo i la seva esposa, Lisa Gherardini, més coneguda com a Mona Lisa, immortalitzada per Leonardo da Vinci amb un enigmàtic somriure.