Un altre any

El poema és de Boris Pasternak: “La vida no s’espera prou. / Com arriba el Nadal, ni te n’adones. / I en un no res, al cap de poca estona, / tens a la vista un altre any nou.” Un 2022 tot fa témer que força marcat encara per la Covid, ara que ja podem emprar aquest terme amb totes les de la llei, perquè acaba de ser inclòs oficialment per l’IEC al Diccionari de la Llengua Catalana. Sí, Covid, en femení. La Covid. Juntament amb altres vocables en mala hora popularitzats arran de la mare de totes les epidèmies –de moment–, com coronavirus o cribratge. Potser no evitarem els contagis, però almenys salvarem els mots.

També s’hi han incorporat un centenar més d’entrades, al gruixut catàleg de paraules, entre les quals un dialectalisme del Rosselló, espertinar, sinònim de berenar. A la llista, que ara no tinc al davant, compto que no hi figura un verb que l’altre dia vaig descobrir a la versió catalana d’Arnau Barios, el jove però ja guardonat filòleg de Térmens, d’un dels 24 contes de Txékhov que fa poc ha triat i traduït del rus per a Club Editor. Es tracta d’esmeligar, formant part de l’expressió “esmeligar-se de riure”, absent del diccionari normatiu però present al DCVB d’Alcover-Moll, derivat etimològic de melic definit com a “cruixir-se en un esforç molt gran”. Anton Txékhov és un dels meus autors preferits, tant o més per les seves narracions que per les obres de teatre que li van donar tanta fama. Era metge de professió i pacient de la malaltia més estesa, letal i romàntica a la seva època, la tuberculosi, que va afrontar amb gran enteresa. Minuts abans de morir, en una cambra d’hotel del balneari alemany de Badenweiler, va demanar una copa de xampany. Un metge lletraferit, afable i bonhomiós, alhora vulnerable i seductor, igual que Iuri Jivago, el protagonista de la novel·la El doctor Jivago, de Pasternak, justament.

Del poema d’aquest, La neu que cau, escrit el 1957, citat al principi per saludar l’any tot just escomès, o més bé per advertir-ne de l’arribada –és a dir, a punt de tirar-se’ns a sobre–, que desitjo als lectors ple de ventura i lliure de virus o altres desgràcies, en reproduiré una altra estrofa en què el poeta s’admira del discórrer inexorable del calendari: “I el temps, ¿té aquest estratagema? / ¿Un any i un altre, indefectiblement, / com ho va fent la neu que va caient, / o com ho fan els versos del poema?”