Fills de l’amor

Els lleidatans som fills de l’amor. Sona romàntic, fins i tot cursi, però la història ho avala. Fills d’un amor antic, entre un home i una dona, de conseqüències més letals que una pandèmia.

Ell es deia Paris, sense accent. Ella Helena i era molt guapa. Vivien a Troia.

L’exposició Els déus del Prado, al CaixaForum, dedica un apartat a obres d’art sobre la guerra originada pel rapte o més bé la seducció de l’atractiva esposa de Menelau, rei d’Esparta, per part del jove Paris, fill del rei troià Príam. Enfurismat, Menelau va convèncer el seu germà Agamèmnon, rei de Micenes, de compondre una àmplia coalició d’aqueus per atacar la ciutat del litoral d’Anatòlia on s’havien refugiat els amants. Tot això ho sabem per la Il·líada, i el catàleg de l’exposició recorda el tràgic final d’aquell episodi per a molts dels seus protagonistes: el germà gran de Paris, Hèctor, mort a mans d’Aquil·les i arrossegat amb un carro per tot el campament enemic; el propi Aquil·les abatut per una fletxa al seu vulnerable taló; Paris també víctima d’una altra fletxa, disparada per Filoctetes; el primogènit d’Hèctor, Astínax, llençat per la muralla; la mare del nen i esposa de l’hereu a la corona, Andròmaca, venuda com a esclava; la tieta Políxena, decapitada per Neoptòlem, que també li tallaria el coll a Príam; la princesa Cassandra, supervivent a diferència del seu bessó, convertida en concubina d’Agamèmnon i assassinada més tard per la gelosa esposa d’aquest, Clitemnestra.

En fi, una escabetxada. Només se’n salvaria Helena, tot just la culpable indirecta de tot el sagnant enrenou, que fugiria de nit i, després de vagar dues dècades, tornava a Esparta per reconciliar-se amb Menelau, amb qui encara tindria una filla, Hermione, però que abandonaria als nou anyets. Aquell model de virtuts familiars –bella sense ànima– acabaria penjada d’una forca a l’illa de Rodes.

També se’n va poder escapar el seu cunyat Enees, gendre de Príam i heroi de l’Eneida del poeta Virgili, que no se n’havia refiat del regal d’un gran cavall de fusta. Un llarg exili recorrent les costes mediterrànies el portaria fins a les ribes del Segre, on va fundar Lleida, antigament Ilerda, derivat d’Ileus, el nom pels troians del déu Apol·lo. Així ho assegurava Ortiz de Valdés, cronista del segle XVII, basant-se en la tesi anterior d’un tal Stephano Bizantino, de la màxima credibilitat.