Les viles buidades

El 14 de gener llegia en aquest diari una notícia que em va deixar atònit, esbalaït, abatut.. No tant la notícia en si, a pàgina sencera, que d’alguna forma ja es podia intuir o preveure, sinó una de les comparatives puntuals incloses, que m’afecta personalment. Amb el titular “Sense fre en la despoblació”, s’hi informava que les dades del padró de l’INE, a 1 de gener del 2021 –en dotze mesos la tendència encara es pot haver agreujat– confirmen que un alt nombre de municipis de les comarques ponentines del Pirineu i la plana, en concret 112, han reduït les xifres d’habitants les dues darreres dècades. Encapçala el rànquing negatiu la Noguera, seguida de les Garrigues, l’Urgell i la Segarra. Territoris de secà, la majoria, si bé observo que a la regada Ivars d’Urgell tampoc no li ha provat gaire, el vintenni, amb 226 veïns menys dels 1.779 computats el 2001, any de l’última referència oficial disponible: una bona destralada, en termes percentuals. Les que acusen menys l’efecte, tan sols un municipi amb el cens decreixent cadascuna, són l’Aran i l’Alta Ribagorça. Pel turisme, suposo. En aquesta darrera tampoc n’hi ha per llençar les campanes al vol: un de tres. Malgrat tots aquests petits naufragis demogràfics, que cal entendre com una sèrie de grans drames, la demarcació en conjunt –bé, sí, la província, terra de vençuts en sentit etimològic, sobretot quan és una província catalana– incrementa la població total, de 365.023 a 439.727. No se’ns pot considerar, per tant, dins de l’España vacía (ni de la plena, d’Espanya, parlant amb propietat, o més aviat amb voluntat), però sí que tenim massa pobles i viles dessagnant-se. La meva, entre altres. La que més, segons sembla. Aquí és on anava des d’un principi, la raó del meu astorament. De la sorpresa –relativa– i una pena rotunda. Arbeca, on conservo casa, arrels, parents i amics, ha passat en el període descrit de 2.427 censats a 2.141. I espera’t.. Pensar que quan hi vaig nàixer érem 3.000! Una pèrdua de 286, la màxima en números absoluts de tota la llista. En tant per cent, fregant el 40, la supera Juncosa, per més que la llegenda hi situï el centre del món. Quasi tan greu, de 391 a 263, és el cas de Guimerà. A veure: ara no diré res d’Arbeca, perquè ningú em retregui que em cega la passió localista, però com pot ser que això ocorri a Guimerà, tan bonica i tan gòtica?