Allò que no som

Sí que n’hi ha que retreuen al futbol propiciar la incultura, fins i tot de Bell-lloc d’Urgell mateix, on porta unes quantes setmanes aparcat el misteriós autocar d’un equip portuguès. Del Misteri de la carretera de Sintra, la primera novel·la d’Eça de Queiroz, al misteri del carrer Picasso de Bell-lloc. En un article de mitjans dels seixanta, Ramon Fuster i Rabés sostenia que el més popular dels esports “omple tant un altíssim percentatge de persones que no els deixa lloc en el seu esperit per a res més”. No només satura, afegia, sinó que fa tornar gregari i incivilitzat. “Tenen raó els intel·lectuals que repudien el futbol”, concloïa l’il·lustre bell-lloquí al text que extrec de la seva biografia escrita per Genís Sinca i editada just abans de la pandèmia per Pagès.

Els matins que em desperto a Bell-lloc i vaig a buscar la premsa a cal Temyr, un quiosc-basar que pel nom desvetlla ressons d’alguna regió remota de l’Àsia central, passo per davant de la casa nativa –indicada per una placa– de qui arribaria a ser prestigiós pedagog, fundador de la barcelonina escola Tagore, degà del Col·legi Oficial de Doctors i Llicenciats de Catalunya, impulsor de la revista Cavall Fort i del diari Avui, entre altres fites d’una fecunda trajectòria cívica i professional truncada per la mort prematura, a 60 anys. Un homenot en el sentit planià del terme, lloat pel seu amic Ernest Maragall amb una frase lapidària que ens deixa meditabunds: “Fuster és, en gran manera, allò que el país hauria pogut ser.” I que no és, òbviament. Ni potser serà mai.

La caseta on el futur professor lletraferit va nàixer, en 1916, era el forn del poble. Son pare, forner, enviuda amb sis fills menuts. Veient-se incapaç d’esquerar-los, els reparteix entre la parentela. Es casa de nou i tindrà tres criatures més, a Maials. Al Ramonet l’acull una tia, que el posa intern dotze cursos als franciscans de Balaguer, on recordava haver passat molt fred. Una infància i una adolescència dickensianes, que acabaria idealitzant, tal com revelen uns versos del 1935 en què pressuposa la felicitat de retrobar-se amb els vells companys a “l’enyorat” jardí dels frares: “Parlarem allí, sota la figuera, / de quan érem petits, no havíem vist el món. / I em direu, sembla mentida ahir que tot ço era, / com passen els anys, Ramon!”. Però al pati bé devien jugar alguna estona a pilota...