Per un camp minat

Una notícia extraordinària, trobo que poc celebrada pel que suposa: un punt d’inflexió en la història de la humanitat. Entrevistada per Antoni Bassas a l’Ara, la metgessa turco-alemanya Özlem Türeci, cofundadora de BioNTech i creadora de la vacuna de Pfizer –que no he tingut l’ocasió de tastar, no escric això per agraïment–, anuncia que en un parell d’anys disposarem d’una vacuna contra el càncer. S’oposaran també a aquesta els negacionistes de la Covid?

De la seixantena en amunt, el càncer esdevé una autèntica plaga que assetja i fa aparèixer la vida futura com un camp sembrat de mines que amb molta sort anirem esquivant. N’hi ha que han patit ja la desgràcia que els n’esclati alguna abans: ànims, Juvillà! Ara mateix, tres bons amics meus s’enfronten a les urpes d’un mal ferotge però superable, si bé sovint amb grans patiments, tan físics com psicològics. Durant aquests quasi dos anys de pandèmia, he perdut més persones pròximes de càncer que pel coronavirus. El primer, l’escriptor Manuel Cuyàs. El darrer, mon cosí Albert Tarrats. Entremig, en una setmana, un alcalde i un exalcalde que coneixia de molt temps enrere i apreciava força: Francesc Borrell de Salàs i Joan Perelada de la Vall de Boí. No podré tornar als seus municipis sense tenir-los presents. M’assabentava de la mort del segon, el passat 23 de novembre, per un afligit missatge matiner de la benvolguda Pepa Turró, mestressa de la creperia Ca la Pepa de Boí: “Ens ha deixat Joan Perelada.” Més avall afegia, tota compungida: “No sé si és correcte dir-ho, però avui Ca la Pepa fa 25 anys”. Una cosa no treu l’altra, li vaig respondre. T’acompanyo en el sentiment. Felicitats.

No feia gaire que amb el Joan havíem mantingut una llarga conversa telefònica per qüestions de feina (després de 24 anys al capdavant de l’ajuntament, des d’on va aconseguir –entre altres èxits– que les esglésies romàniques de la vall fossin declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO, es convertia en director del balneari de Caldes). Cada cop que parlàvem, m’anomenava Joan. No li puc retreure la confusió. Culpa meva per portar un nom de fonts tan insòlit, coincident amb el cognom. M’havia proposat de fer-li notar algun dia l’error, amb prou tacte perquè no se sentís empegueït. Però no en veia mai l’hora, de manera que se’n va anar convençut que em deia com ell. Ara ja no importa: Joan per sempre.