El gosset de la senyora

Just acabat de llegir al volum 24 contes, d’Anton Txékhov, el que porta per títol La senyora del gosset (el traductor termení Arnau Barios ha optat per senyora i no per dama, tal com sempre s’havia fet, potser perquè a Térmens això tan refistolat de les dames no saben ben bé què és, a banda d’un joc de taula, igual que es decanta pel ponentí “foc a terra” en lloc de l’estandarditzat “llar de foc”), m’assabento de dues notícies relacionades amb l’espècie canina i els animals de companyia en general. D’una banda, s’aprova una reforma del codi civil espanyol establint que les bestioles domèstiques passaran de la consideració legal de béns o objectes a la d’éssers dotats de sensibilitat i sentiments. Per exemple, a fi de determinar a qui se n’atorga la custòdia en cas de divorci –i el règim de visites subsegüent– o qui l’hereta quan se’n mor el propietari.

En endavant, ho decidirà un jutge, tenint en compte el benestar i els afectes de l’animaló, que si pateix un accident haurà de ser atès de forma obligatòria i no abandonat com fins ara succeïa massa sovint. De l’altra, no sé si contradictòria amb l’anterior, el Papa provoca polèmica a les xarxes socials –sempre tan inflamables– per unes declaracions que fan posar als animalistes el crit al cel, mai millor dit, en què retreu egoisme a les parelles que prefereixen una mascota a tenir fills o bé adoptar, expressió polite que s’ha anat imposant al mercantilista comprar, un gos o un gat (amb molta requesta d’ençà dels confinaments) abans que una criatura. El petaner de la senyora del conte era un pomerània blanc, també denominat spitz nan alemany o lulú.

Qualificat de “gos joguina” per les seves reduïdes dimensions, descendeix dels soferts arrossegadors de trineus i és molt pelut. De tarannà alhora dòcil i atrevit, es mostra manyac amb els amos però distant amb els estranys. Dos dels tres falders salvats del Titànic pertanyien a aquesta raça.

Txékhov té fama de narrador minuciós, atent als detalls. Deia que si en un text hi surt un ganxo és perquè tard o d’hora n’ha de penjar algú. Però en aquest relat els dos protagonistes que s’han conegut al passeig marítim de Ialta –a Crimea!– es fan un primer bes al port, tot seguit consumen l’adulteri en una cambra d’hotel, pugen a un mirador per veure sortir el sol, i en cap moment se’ns informa d’on para mentrestant el gosset.