Sardana que ve, sardana que va

Ara fa poc més de deu anys, el 30 de setembre del 2012, dins del cicle Concòrdia i en el marc incomparable de la Seu Vella de Lleida, tenia lloc l’actuació de Roger Mas i la Cobla Sant Jordi, original fusió de cançó i sardana: per un costat els instruments clàssics de la dansa més bella de totes les danses que es fan i es desfan –flabiol, tamborí, tible, tenora, trompeta, trombó, tuba, fiscorn, contrabaix–, per l’altre l’aportació aliena al gènere de piano, guitarra elèctrica, bateria i percussions, i finalment la guitarra acústica i la veu càlida, vellutada, profunda, del cantautor solsoní.

No puc recordar per quin contratemps em va ser impossible d’assistir aquell dia a l’espectacle, i malgrat haver gaudit força del disc que el recollia, enregistrat mesos abans a Solsona i amb la carpeta dissenyada per l’artista Perejaume (encara disponible a Amazon per un preu d’ocasió), sempre havia tingut l’espina clavada –en aquest cas, la Santa Espina, potser s’escauria de dir– d’haver-me’l perdut. Fins dissabte passat, quan finalment el vaig poder veure i escoltar en directe, al Teatre Municipal de Balaguer, recuperat com a acte d’inici dels esdeveniments programats amb motiu de la designació de la ciutat del Sant Crist com a Capital de la Sardana 2022.

Quin encert, el dels organitzadors! No tinc prou mans per aplaudir-los. I quina meravella de concert! Amb raó havia mantingut viva la recança al llarg d’una dècada. I pel que fa al repertori: suggestiu, eclèctic i equilibrat. Peces tradicionals com El testament d’Amàlia, composicions pròpies del mateix Mas, versions musicades de poemes de Verdaguer o la Marçal, entre altres, i un viatge internacional passant per Galícia (la Negra sombra de Rosalia de Castro), Euskadi (Haika mutil de Laboa), França (L’aigle noir de Barbara), Espanya (La bien pagá, cobla per a Cobla) o Itàlia (reeixida adaptació d’Amore che vieni, amore che vai, de l’admirat Fabrizio de André, que quasi m’agrada tant com la seva Canzone dell’amore perduto, sobre una melodia de Telemann). Una Oda a Francesc Pujols i, per acabar, amb el nombrós públic emocionat i dempeus, la Santa Espina: “Som i serem gent catalana, tant si es vol com si no es vol.”

L’endemà, diumenge, l’atzar va voler que complís anys –molts– i el tèrbol atzur m’oferia com a regal d’aniversari un 0-4 del Barça al Bernabéu: “Som i serem...”