Amèlia o Amàlia?

Un lapsus linguae no sé si gaire subconscient. El cas és que dijous de la setmana passada publicava aquí mateix la crònica del magnífic concert de Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi a Balaguer, celebrat el dissabte anterior com a preàmbul de la capitalitat de la sardana 2022 per part de la ciutat fluvial i comtal, i a l’hora de ressenyar una de les peces interpretades pel solsoní vaig escriure El testament d’Amàlia en comptes d’El testament d’Amèlia, títol correcte del romanç tradicional català que tracta d’una princesa enverinada per sa mare, gelosa pel pretendent de la noia, a qui la dona s’estava diguem-ne beneficiant en secret: “L’Amèlia està malalta, / la filla del bon rei, / comtes la van a veure, / comtes i noble gent...” Una melodia preciosa i un embolic eròtic semblant al de la pel·lícula El graduado, ambientat a l’època medieval, tot i que les metzines no són pròpies només de l’Edat Mitjana, com prou bé sap Putin. L’error trobaria una explicació, o almenys justificació, en la meva devoció particular i ja antiga per una Amàlia, l’Amàlia Rodrigues cantadoira de fados, de qui tinc al pis nombrosos discos, fotografies a la vista i un parell d’imants de nevera adquirits a seva casa-museu al barri lisboeta d’Estrela.

Una equivocació que quan en vaig ser conscient al rellegir l’article al diari em va fer reflexionar. Quin seria el testament d’Amàlia? No em refereixo a propietats immobiliàries o drets d’autor de la dama del xal que ens va deixar fa 23 anys, ni tan sols al papagai que l’ha sobreviscut fins ara i pot ser interpel·lat encara a l’esmentat domicili de la seva mestressa (aquestes aus poden arribar a quadragenàries). Vull dir el testament intel·lectual o ètic de la difunta, contingut en els centenars de composicions del seu repertori.

Si n’hagués de triar només una estrofa, potser em decidiria per la final de Vagamundo, que podríem traduir més o menys així: “Són núvols negres al cel blau. / Són onades de naufragi en mar profund. / Al meu desert no hi veig refugi, / sense un amor en aquest món.” De fet, vaig estar a punt de servir-me’n, desestimada finalment en favor d’uns versos de Joan Margarit, per encapçalar un nou llibre, El refugi dels dies, que dimarts al vespre em presentarà Pere Rovira a la llibreria La Fatal del lleidatà carrer Vallcalent.

No cal ni dir que hi estan tots convidats. I totes, és clar.