Tulipes a Marcovau

Aturo el cotxe vora la caseta blanca entrant a Marcovau, el poblet aturonat en un trencall de la carretera entre Foradada –municipi a què pertany– i Artesa de Segre. Pel balcó surt una dona prima, rossa, d’ulls blaus. Ella a dalt i jo ran de porta, semblem Julieta i Romeu.

Li pregunto si és ella qui va enviar una carta al director d’aquest diari replicant un indocumentat que havia escrit que a Marcovau ja no hi viu ningú. Respon que sí. Li confesso que l’indocumentat soc jo.

Esbossa un somriure i diu que baixa. Encaixem i ens convida a passar endins, mentre explica la seva història. De nom Riet, holandesa, té 83 anys i s’està sola allí, des que en fa cinc va morir el seu marit.

Van comprar aquesta casa tres dècades enrere. S’havien prejubilat tots dos, als cinquanta i pocs. Viatjaven sense rumb, descobrint paradisos perduts.

Havien deixat fills i nets als Països Baixos. Un dia van anar a raure al desaparegut càmping Cel de Rubió, ran de Segre, al camí de Montsonís. Els va encantar el paisatge.

Aspre, agrest i crebantat, res a veure amb les verdes planúries d’on procedien. Davant del dilema entre rodar món dalt d’una autocaravana o arrelar en un indret on se sentissin a gust, van escollir instal·lar-se en aquells tranquils secans, enmig de pujols rocallosos i envoltats d’extensos sembrats. L’home es dedicava al modelisme ferroviari, afició que li faig saber que comparteixo.

Guarda exposats en vitrines vagons i locomotores a escala 1:87. Ella s’entreté amb diversos lleures: construir cases de nines en miniatura, tocar el piano i la flauta de bec, pintar quadres d’un colorisme fauve, llegir llibres de la ben nodrida biblioteca particular, escoltar música, veure programes per satèl·lit de televisions neerlandeses, cuidar un jardí ecològic sense ordre aparent en què sobresurt l’esclat de narcisos, forsíties i algunes tulipes tan típiques del seu país. No s’avorreix mai.

Es desplaça amb l’Opel que veiem al garatge a Artesa i Agramunt, per comprar o assistir a activitats culturals. Només li sap greu, perquè cada cop li fa més peresa conduir de nit, no anar ja gaire al cinema i a concerts a Lleida o Barcelona. A l’acomiadar-nos, ens dona records per al Josep i el Ricard de La Solana, a Foradada, el seu restaurant preferit, cap on nosaltres ens adrecem: la setmana anterior hi va dinar amb son germà, vidu de poc, que l’havia visitat.