Del Poal a Yamoussoukro

Curiosa aventura personal, la recollida en un llibre curiós, El petit blanc, a Pagès editors, de Rafel Panadés, alcalde del Poal i president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell. Entretingut, amarat d’exotisme i d’un gruix que es pot llegir en una tarda, millor a l’ombra d’una palmera, entre glop i glop de pinya colada. Als 21 anys, l’autor treballa de comptable a Ràdio Ponent, quan rep una oferta laboral de l’empresa fructícola Nufri de Mollerussa per traslladar-se a Costa d’Ivori a vigilar sobre el terreny la recol·lecció i transport per vaixell de pinyes destinades a la importació. Novembre del 1990.

Al noi li agrada viatjar, tot i que només ha sortit a l’estranger per anar a Pisa i Florència amb cotxe. Serà el primer cop que puja a un avió. Un trajecte total de nou hores, amb escala a París. Abans li caldrà aprendre francès, idioma oficial d’aquell país del golf de Guinea, i vacunar-se contra diverses malalties tropicals. La seva experiència amb la fruita no passa de les pomes, les peres i els préssecs que conreen a casa. El xoc cultural es produeix ja des del vol d’anada, quan projecten una pel·lícula còmica i la majoria de passatgers, de raça negra, riuen quan no ho fa ell, i a la inversa. O en arribar a Abidjan, sentint tota l’estona un concert de clàxons pels carrers. A la nova capital, Yamoussoukro, el sorprenen una faraònica reproducció de Sant Pere del Vaticà, en una societat de majoria musulmana, i els nombrosos cocodrils del llac que envolta el palau presidencial. No són les úniques bèsties salvatges que l’atemoreixen: termites, escurçons, pitons i unes altres serps molt verinoses, les mambes, a part dels muricecs gegantins que de tanta colla tapen el cel i la gent se’ls menja, malgrat el risc de contraure infeccions letals com l’Ebola. Per no parlar dels bruixots que es presenten a les finques a beneir la collita, efectuada pels homes amb grossos matxets, mentre que les dones carreguen una dotzena de pinyes sobre el cap en cubells de ferro. Però el que més l’impressiona és la misèria, les condicions de vida indignes, sobretot dels nens: sovint ell és el primer home blanc que veuen. De fet, l’anomenen així: “El petit blanc.” Repetirà l’experiència, d’un mes i mig de durada, quatre anys més. I cada cop que, per Nadal, serveixen pinya a la taula familiar, evoca les seves particulars memòries d’Àfrica.