Quatre bodes i un ritual

En l’acte de lliurament de guardons de la 32a edició del premi Pica d’Estats, divendres passat al palau de la Diputació, la guanyadora del corresponent a premsa especialitzada en viatges i turisme, una freelance madrilenya anomenada Elena del Amo, que l’havia obtingut per un reportatge sobre el romànic “pur” de la vall de Boí, publicat al número 45 de la revista Viajar, amb esplèndides fotos de Luis Davilla, va aprofitar el breu discurs d’agraïment al jurat i a la corporació convocant per explicar el motiu sentimental que contribuïa a fer-la sentir especialment feliç de poder ser a Lleida recollint el trofeu de metacrilat i el xec que l’acompanya. Resulta que la padrina d’aquesta nòmada impenitent era lleidatana. El padrí, un noi de Madrid allistat a les tropes republicanes, la va conèixer aquí durant la guerra i es van enamorar.

A l’entrada dels franquistes, fugien de la ciutat i mesos després del país, camí de l’exili. Havien contret matrimoni a les ribes del Segre, però com que a França no era reconegut, van haver de repetir el tràmit al camp de refugiats. Més tard, aconseguien d’arribar a Rússia, on el doble marit s’apuntaria a combatre els nazis.

Allà a Moscou els tocava casar-se per tercera vegada, perquè la legislació vigent així ho disposava (la narradora no tenia temps d’entrar en detalls burocràtics). Quan, transcorreguts bastants anys, la parella decidia tornar a la península, encara haurien de formalitzar la seva unió per quarta vegada, entenc per l’època de què estem parlant que aquest cop no pas en un ajuntament o un despatx, sinó a l’església, però sense el banquet que acostuma a seguir aquesta mena de cerimònies. De fet, no seria fins que tots dos cònjuges reincidents eren ja octogenaris que, coincidint gairebé amb les noces d’or, convidarien parents i amics a la celebració ritual entorn d’una taula ben parada, qui sap si també amb regals i tallada de corbata al nuvi, pastís, vals nupcial, lluna de mel i passejada, d’un casori en quatre parts o fases o episodis o terminis, projectat en el temps, com si la vida els hagués donat ocasions de sobres per repensar-s’ho.

Però no s’ho van repensar, convençuts del seu amor fins al final. I aquesta és més o menys la història curiosa i entranyable relatada amb una punta d’emoció per la joiosa periodista, que m’ha semblat oportú de compartir amb els lectors.