La mosca al nas (o al vas)

Torna la calor, tornen les mosques. No hi ha rosa sense espines ni estiu sense mosques (i mosquits). És clar que, història natural en mà, els enutjosos dípters d’ales transparents i trompa xucladora ja hi eren abans que els humans.

En aquest sentit, nosaltres seríem els intrusos, de manera que potser no tenim dret a queixar-nos tant que es facin de nou presents, sovint omnipresents, posant-se pertot, després de mesos desapareguts del mapa. Ho vaig constatar no fa gaire, veient a Vilanova de Meià la magnífica col·lecció de fòssils del Centre d’Interpretació del Montsec. En una de les vitrines s’exposa un exemplar petrificat d’Hirmonera richterae que volava per aquells avui dia aspres i muntanyosos encontorns, aleshores un patamoll de clima i fauna tropicals, bastants milers o qui sap si milions d’anys enrere.

A la cartel·la corresponent, s’hi llegeix que es tracta d’un petit espècimen de la família dels nemèstrids, encara existent arreu del món, amb aspecte d’abella i tendència a rondar les flors, circumstància que porta a sospitar si no tindran alguna cosa a veure amb la pol·linització de determinades criatures botàniques (el breu text al·lusiu de què vaig prendre nota, preveient que potser podria aprofitar la informació per escriure algun paper, parlava de “plantes bennetittals”, tan antigues que segons internet van desaparèixer al Cretaci, emparentades de lluny amb el ginkgo). Els diguem-ne hereus actuals d’aquells insectes antediluvians dipositen els ous a l’escorça dels arbres i les larves creixen parasitant saltamartins i escarabats: una vida de somni. Per cert, entre les peces més importants del mostrari exhibit al municipi que acull cada novembre la fira de la perdiu destaca un peix teleosti –de quan tot allò, en eres anteriors, havia sigut un braç de mar– anomenat Ichthyemidion vidali, com a homenatge al seu descobridor, en 1875, Lluís Maria Vidal, enginyer de mines barceloní i membre actiu del Centre Excursionista de Catalunya, autor del llibre Geología de la Província de Lérida, publicat aquell mateix any.

L’home era amic de qui va ser alcalde de Barcelona, Manuel Henrich Girona, un impressor que tenia problemes per trobar làmines de pedra a bon preu per fer litografies. Vidal li va suggerir d’anar-les a extreure a la pedrera de Meià. Així que, buscant lloses, van trobar fòssils.

i mosques fossilitzades.