Més amarg que la sang

Sopar dissabte amb jovent em va empènyer a veure Eurovisió, després de mig segle (només la primera part, quan votaven ja era al llit). Apoteosi dels nacionalismes d’estat, cap als 15 anys vaig deixar d’interessar-m’hi perquè el país que començava a sentir com a propi hi tenia vetada la participació. Em va ocórrer si fa no fa com amb els partits de la “roja”, que encara em resisteixo a mirar. Més de “rota” que de “roja”, a aquestes altures ja no hi puc fer res: mai no seré un espanyol com cal. I si, a sobre, la perspectiva és que aviat governin PP i Vox..

Espectacle de llums i de culs al servei de la geopolítica per damunt de la música, vull dir bona música, que pel meu gust potser retrògrad no va comparèixer a la gala fins que la presentadora Laura Pausini entonava el Nel blu di pinto di blu, l’èxit imperible enregistrat per Domenico Modugno l’any que vaig nàixer: “Volare, oh-oh, cantare, oh-oh, oh-oh..”, i també que, al final de les coreogràfiques actuacions, una ja septuagenària Gigliola Cinquetti sortia a cantar la balada Non ho l’età que en 1964 li donava la victòria, amb només 16 primaveres, en aquest mateix festival, després d’imposar-se a San Remo.

La darrera edició del certamen que recordo haver seguit és la de 1972. Mig segle just, com deia abans. Aquell cop el premi se’n va anar a Luxemburg, malgrat que la representant del més petit dels integrants del Benelux fos una noia grega que vivia a Alemanya. Vicky Leandros de nom artístic. El real: Vassiliki Papathanaisiou. Nascuda en 1952 a Palaiokastritsa (si el diari encara tingués tipògrafs en plantilla, avui es guanyarien el jornal), malgrat la llargària del topònim un poblet de la costa oest de l’illa de Corfú. El tema vencedor, en francès, es titulava Après toi. Ho tinc present perquè vaig firar-me el long play que el contenia. De seguida, però, la cançó d’aquell disc de 33 revolucions que m’agradaria més –i també al meu pare, que se la posava sovint, de manera que cada vegada que la torno a sentir penso en ell– era una versió del meravellós O kaimos compost en 1962 pel gran Mikis Theodorakis amb molt refilet de buzuqui de quatre cordes polsades. El títol equival en català a un sentiment barreja de tristesa i desig. Provo de traduir-ne la tornada. “Un riu em recorre per dins: la sang de la teva ferida. I, més amarg que la sang, el petó dels teus llavis.”.