Àngels i ninots

Havíem anat a Tàrrega per veure els murals de Josep Minguell a l’església de la Mare de Déu de l’Alba, enllestit finalment el projecte titànic. Com que aquella tarda de divendres feia una calda insuportable, inaudita al mes de maig, una onada de calor que pot ser percebuda com a enèsim avís de l’apocalipsi imminent, era d’agrair la fresca de l’interior d’una nau ben alta de parets gruixudes, i en bona part per aquest motiu ens vam recrear mitja hora llarga contemplant al tot just repintat presbiteri uns cels ocres i rogencs, com tenyits de pols sahariana, però que pel suau to cromàtic contrasten millor que la blavor precedent amb la imatge de la patrona targarina que dona nom a tantes conveïnes, entre les quals l’alcaldessa actual, tan simpàtica i poliglota, professora universitària i autora d’algun llibre de mèrit, com el recull comentat de traduccions poètiques de Pedrolo trobades en una carpeta a casa de l’escriptor, allí a la vora, i que acaba d’anunciar que tornarà a concórrer a les eleccions per renovar el càrrec, de manera que estaria temptat d’empadronar-me a la capital de l’Urgell per poder-la votar, si no fos que em dec a l’amic Pueyo, que potser ho necessitarà més. La talla mariana es veu així realçada, encara més bella i ingràvida, com si volés pels núvols.

Però a banda d’admirar els nous frescos entorn del baldaquí, aprofitàvem per revisar els que atapeeixen el transsepte i les voltes del sostre: aquell ametller florit, aquell sol fulgent, aquella broma fosca com el pecat, aquell llampec, aquells animals entaforats a l’arca, aquells tres àngels al voltant d’una taula amb un pa rodó de quilo a les mans.. Va ser una feliç casualitat que, sortint de l’espontani refugi climàtic i pictòric –ara entenc per què en diuen pintura al fresc–, sota una roentor bíblica, les flames de l’infern atiades pel dimoni en persona, de camí cap al pàrquing, en passar per l’ombradiu carrer de Vilanova descobríem a la petita sala Marsà una curiosa exposició de Lluís Trepat en la seva poc coneguda faceta de ninotaire. Dibuixos a tinta xinesa i aquarel·la de finals dels vuitanta, inèdits, mai no exhibits abans, inspirats en viatges a Egipte, Marroc o Nova York, amb tanta profusió de figures humanes que recorden Xavier Nogués i divertits comentaris en rodolins d’auca.

Per passar una estona grata, a recer de diabòliques radiacions solars.