Finals de maig

Dijous passat al vespre era al sofà de casa, en posició horitzontal i amb un bon llibre de poesia a les mans, Verticalitat i delinqüència, de Meritxell Cucurella-Jorba, poeta, traductora i dramaturga de Pierola establerta a les Borges. Editat per Fonoll, me’l van regalar per Sant Jordi. El poema que tot just acabava de llegir es titula Mantell de secà i m’identifico amb el paisatge –físic i moral– que evoca. A sobre, està “endreçat”, que és com al gremi diuen dedicat, a l’amic Jaume Pont, que vivint a Sunyer segur que també se sent commogut pels seus sis versos: “Llaura lenta els dies. Corren / veloces aurores i postes, / i ocres i verds es barregen impúdics / quan un nou maig s’escola, / i marxa, i ens deixa així / del tot oberts.”

O del tot tristos. Estava assaborint encara el ressò d’aquelles paraules quan em va entrar un missatge al mòbil. Del partit. S’ha mort la companya Ann Gyles. Tan jove, vaig pensar. Només 61 anys. De càncer, m’assabentaria l’endemà pel diari. En feia deu o dotze que li havia perdut el rastre, quan va deixar de ser alcaldessa d’Alfés. No sé si encara hi vivia. Però abans ens havíem vist sovint, sobretot per temes de turisme del Consell Comarcal. També va ser molt activa en la qüestió dels micropobles.

No suportava que li diguessin belga. Nascuda a Anvers i independentista flamenca, en arrelar aquí es faria independentista catalana. Professora d’anglès, era una dona de món, llesta, culta, eixerida, ben plantada, d’uns ulls clars que quan els miraves t’omplien de pau, llum i bellesa. Havíem compartit algunes reunions i un parell de dinars al restaurant d’Alfés, vora la Cooperativa del Camp que un dia m’havia ensenyat. Potser el mateix dia que després vam pujar caminant fins a l’ermita de Sant Salvador per contemplar l’extens panorama (jo en faria un article o potser dos, tot s’aprofita). Donava bo de parlar-hi. Recordo que un cop va sortir a la conversa Jacques Brel, que venero. Ella també, malgrat que el cantant solia burlar-se dels flamandes, tot i que després compondria part d’una cançó, Marieke, en la seva llengua. Per raons de feina, divendres no vaig poder assistir al funeral, però quan tingui una estona lliure tornaré a Sant Salvador, la tarda ja enfosquint-se, potser amb el llibre de la Cucurella-Jorba: “No sabrem el darrer cop que / veurem una posta feréstega / al turó ventós on solíem anar...”