Una temporada a l'infern

Sí, això mateix, com l’extens poema en prosa de Rimbaud. Una temporada llarga, perquè aquest estiu que oficialment encara no ha començat se’ns farà etern. No només per la calor, és clar, també la guerra d’Ucraïna, el preu disparat dels combustibles o la inflació galopant, però sobretot per la calor.

Una calor extrema, persistent, que segons sembla ha vingut per quedar-se. Vull dir que les altes temperatures registrades fins ara no seran una excepció, sinó la regla, en endavant. El canvi climàtic, ja se sap, que s’està precipitant, ai, ai, ai.

No pas oreneta o flor que fan estiu, doncs, sinó muricec rostit o cactus aspre i punxegut. L’ampli reportatge sobre el tema en aquest diari, dijous passat, feia suar d’angúnia, encara que el llegissis de bon matí. Apocalíptic però ja actual.

En un parell de dècades –confio ser aquí per veure-ho, malgrat tot– no quedaran glaceres als Pirineus. Incendis cada cop més freqüents i difícils d’apagar. Vint-i-cinc pobles de les Garrigues i l’anomenat Segrià eixut –mai millor dit– amb severes restriccions d’aigua de boca, proveïts per camions cisterna.

La sequera malmetent bona part de la collita de cereals: sembrats decaiguts i malmirrosos, gra esquifit, blat i ordi no rendint el que haurien de rendir. El baix nivell dels embassaments fa preveure més problemes per subministrar xarxes municipals i granges de bestiar, també el reg als conreus –unes 1.400 hectàrees afectades, de moment– i al turisme, com activitats nàutiques: fa dos diumenges m’embarcava al pantà de Canelles per emprendre la travessia del congost de Mont-rebei i el cabal era tan exigu que durant una estona vam estar embarrancats, convençut que n’havíem de sortir nedant. L’endemà s’anunciava el cessament de les navegacions, limitades a canoes i encara.

A banda, inconvenients gens menyspreables en la vida quotidiana. Nits tropicals de mal dormir amb la finestra oberta: sorolls, claror de matinada, parrupeig de coloms que fa innecessaris els despertadors. Insomnes nocturns, zombis de dia.

Mal humor permanent. Segur que a l’estiu tota cuca viu? Més aviat diria que termòmetre amunt, libido avall. El mal és que tot això fa ja més d’un mes que durà i és possible que s’allargui fins a Tots Sants, confirmant les dues úniques estacions de Lleida: hivern i infern.

Bé, tres amb la de trens. Quatre, amb la futura d’autobusos, tan mona.