Un Cel per retrobar-nos

Mala manera de començar la setmana. Dilluns de bon matí, en obrir el diari m’esgarrapa la notícia del decés de Josep Maria Perelló, redactor de Catalunya Ràdio però sobretot amic de tota la vida. Arbequí de cal Cel, renom curiós. Tenia 63 anys. Més tard, conduint per l’autovia sento la seva companya d’emissora i de poble, pròxima a la família, Roser Perera, pronunciant un obituari al programa de Laura Rosel que em fa plorar. I és que el Perelló era un home molt estimat, com quedava palès l’endemà en un multitudinari i emotiu acte laic de comiat a la plaça dels dipòsits d’Arbeca, sota el castell, convertida en mirador 1 d’Octubre. Una estelada, una camiseta de l’Espanyol (el seu club de sempre, un dels pocs seguidors d’aquest equip que he conegut), molts rams de flors, discursos amarats de llàgrimes (particularment commovedor el d’Anna Gómez, subdirectora d’aquesta casa amb qui va coincidir a Mollerussa als temps heroics de Ràdio Ponent i amb qui mantindria l’amistat fins a la mort i, segons ella, més enllà i tot, quan ell hagi de baixar al purgatori a rescatar-la), músiques que l’havien seduït, de Pink Floyd, l’intermezzo de Cavalleria rusticana o un Cant de l’enyor que en aquell context posava la pell de gallina, del seu admirat Lluís Llach, de qui de jove en tenia tots els discos i se’n sabia totes les cançons, perquè a sobre el Cel tenia bona veu: “Ni que només fos poder-nos dir un altre adeu serenament...”. Va ser tot just allà dalt, atalaiant secans, on ens havíem vist per darrer cop, el juliol del 2019, arran de la inauguració d’aquell espai panoràmic. L’acabaven d’operar del càncer i ens vam fondre en una llarga abraçada. Es mostrava animat respecte del curs de la malaltia, igual que després cada vegada que parlàvem per telèfon. L’última, mesos enrere, el vaig enxampar esporgant ametllers. L’agricultura havia de ser el seu refugi de jubilat. Aquell dia estava tan content perquè la Marina i l’Anna dinarien amb ell al tros que no es va recordar de dir-me que els metges li havien trobat metàstasi. Però és que solia tirar-ho tot, o quasi tot, a la bona banda: simpàtic, alegre, descregut, malparlat quan convenia, feia gala d’aquell humor tan arbequí: escèptic, irreverent i una mica rondinaire. T’ho passaves bé, al seu cantó. Em costa pensar que no el tornaré a veure més. Almenys per una temporada. Fins al cel, Cel.