Dolça revetlla

Revetlla de Sant Joan a Cambrils, com centenars de lleidatans. Sopem a l’apartament i després sortim a caminar pel passeig marítim, esquivant petards –sembla la guerra–, amb la idea d’arribar fins a la gelateria Mozart i, si la cua no desanima, cruspir-nos un cucurutxo d’avellana, pel meu gust el sabor més afinat del repertori. De tornada, al parc del Pescador, sarau amb l’orquestra Venus.

Presenten les cançons en català, malgrat que totes són en castellà o anglès (tenim el país que tenim, però aquesta nit això no ens amargarà la festa, ni el dolç regust d’avellana), excepte una, que admeto desconèixer, interpretada com un merengue: “El canó de Palamós, ben mirat que n’és d’hermós...” Bravo per l’autor de la lletra i el seu do lligant rimes!La música diguem-ne llatina o tropical, d’acord amb la xafogor imperant, domina en la sessió de ball a l’aire lliure: salsa, cúmbia, merengue, bachata, bolero, txa-txa-txà, mambo.. De cop i volta, escoltant els primers compassos, com una revelació, m’adono de la perfecta estructura rítmica, de la prodigiosa sincronia instrumental, d’una peça que havia sentit moltes vegades en disc però mai en directe, i en tot cas fa ja molt temps, amb gran desplegament de metall i tres voluptuoses vocalistes lluint breus cossets cenyits i recoberts de lluentons, tota la fresca i rutilant anatomia femenina component les evolucions frenètiques marcades pels successius canvis sobtats de cadència. Es tracta de Qué rico mambo, del mestre cubà Pérez Prado, i voldria que durés tota una hora.

Obra mestra en el seu gènere, per més que el lletrista tampoc hagués suat gaire, que no em podré treure del cap els dies següents. A continuació, mudant completament de registre, un clàssic del country-pop. Sweet Caroline, de Neil Diamond.

La canto en veu alta i amb tanta emoció que la Lluïsa, al meu costat, posa cara de sorpresa. Que no et sona, li pregunto. Ho nega, estranyada de la meva estranyesa.

Que potser vas passar la joventut tancada en un convent, insisteixo, incrèdul. I em confessa que, tot i ser de Bell-lloc d’Urgell, no va posar mai els peus al Musicland ni al Big Ben. I què feies, els dissabtes a la nit, als divuit o vint anys? Respon que veure la pel·lícula i el debat posterior de La clave, el programa tertúlia dirigit a TVE per José Luis Balbín, l’home de la pipa que tot just s’havia mort el dia abans.