La més dolça de les delícies

Tanca la joieria Lavaquial, a la plaça Paeria, com darrerament tantes botigues veteranes de Lleida, en jubilar-se la mestressa, quarta generació al capdavant d’un negoci que s’ha mantingut obert 132 anys, des que el 1890 el va fundar Joan Lavaquial. Una casa amb bona premsa. Al llibre La ciutat de l’oblit recollia dos publireportatges avant la lettre apareguts en periòdics locals, l’un del 1915, l’altre del 1927, quan a part de joies s’hi venien molts més productes.

El primer, al setmanari Don Quijote, sostenia que aquella mena de basar de luxe era dels pocs del veïnat que presentava una “fisonomia propia, característica, inconfundible”. Els seus elegants aparadors de fusta i vidre estaven sempre plens d’articles exclusius i de tot allò que “reúna las condiciones del buen gusto, la novedad más reciente, de la frivolidad más bella y delicada”. Per aquesta raó, el comerç del senyor Lavaquial, “pulido y coquetón como una doncellita”, s’entén que el comerç, no pas el propietari, rebia sovint la visita de “parejitas amorosas próximas a contraer enlace” o de dames que hi descobrien, al ben assortit departament de perfumeria, “la mayor y más dulce de sus delícias”.

De fet, era difícil trobar a Lleida una oferta més completa d’essències aromàtiques, així com sabons tan refinats per l’època com el dels prínceps del Congo o de l’acreditada marca Floralia. Una varietat similar a la de paraigües i ombrel·les, amb punys de moltes formes i materials, per a tots els gustos i butxaques, equiparable a la de vanos pintats a mà, exquisit repertori que abastava un ampli ventall –mai millor dit– d’estils i modes, en paper o tela, amb barnilles de marfil o nacre. A l’apartat d’esports, els clients hi podien triar i remenar raquetes, patins o pilotes.

També comptava amb seccions d’armeria, òptica, fantasia i, en general, “la más valiosa colección de monerías, chucherías frívolas y objetos para regalos”. La segona ressenya venia al quinzenal catalanista Vida lleidatana, dotze anys més tard, arran de l’estrena d’una nova decoració, “atractívola combinació de vidres i metalls”. Tampoc no hi falten els elogis al “millor establiment de nostra amada Lleida”, sens dubte el que “dona més caient de ciutat gran i superarà per molt de temps els dignes esforços fets per altres distingits comerciants d’uns anys ençà”. Fins que s’ha acabat. Una pena.