Nus, llaç i desenllaç

El bust tirant a malgirbat que il·lustra o introdueix –una cara de presentació a títol de carta de presentació– aquesta columna apaïsada, per no dir tombada, que sona a caiguda, deu tenir prop de vint anys. Je suis un autre, per tant, com escrivia Rimbaud i cantava Moustaki. Dues dècades canvien una persona, no només d’aparença física.

També la forma i sovint el fons d’allò que intenta expressar. La peresa o el no trobar el moment –ni el fotògraf– per substituir-la, m’hauran fet incórrer en un frau. Un gat per llebre consistent en jove per vell.

Bé, a tot estirar un frau menor, que confio que els lectors disculpin o almenys comprenguin. Un frau venial, podríem dir, res en tot cas que justifiqui –per posar un exemple a l’atzar– ser suspès temporalment com a president del Parlament, excusin la triple cacofonia. Peresa o més aviat deixadesa.

No pas coqueteria o presumpció (de presumit, no d’innocència). Al capdavall, vull creure que tampoc no he envellit tant ni tan malament: una mica més calb –ja ho era força, quan Leo Delshams em va fotografiar–, una mica més arrugat i pansit, els ulls més opacs, la papada més prominent.. L’edat no perdona, ni tampoc els disgustos.

Diversos assidus d’aquest racó –pocs, per ser franc– m’ho han retret alguna vegada, la majoria amb to constructiu i paraules amables, només uns quants fariseus burxant la ferida, amb ganes de fer sang. Els donava la raó –no costa gens– però de seguida me’n desentenia i me n’acabava oblidant. I això que reconec que la roba està passada de moda: americana d’espatlleres altes i mànigues llargues, corbata ampla.

La moda del tombant de segle. L’època en què, per motius de feina, encara el lluïa molts dies, aquell llaç entorn del coll, que cada matí m’obligava a invertir un minut a fer-me el nus. Per contra, ara que torno a tenir una mica de càrrec, ja no en porto quasi mai, tot i guardar-ne mig centenar a l’armari, que em resisteixo a llençar.

Però com sigui que, per tal d’estalviar aire condicionat, el senyor presidente ha prescrit l’exclusió d’aquesta peça tèxtil, almenys a l’estiu, bé em caldrà donar exemple públic i canviar finalment el retrat encorbatat. Així ho hem convingut ja amb la compatrícia Patrícia, arbequina com jo, el meu contacte a la redacció des que es va jubilar la Maria, igual que el Leo, per quan torni de vacances. Si en trobo el moment...