Tres governs, com a molt

Fa l’efecte que tenim un problema amb les dirigents de cambres legislatives, tant als EUA com aquí. L’americana Pelosi ha muntat un sidral a Taiwan, ni que al món li calgués ara mateix encara més enrenou. La catalana Borràs pretén erigir-se en la Joana d’Arc de l’irredemptisme més abrandat, arran de la seva suspensió per un motiu que no té res a veure amb els casos estrictament polítics que han dut a la garjola i una probable inhabilitació els seus antecessors Forcadell i Torrent (no confonguem repressió amb corrupció).

Les dues dames narcisistes han exercit de contrapoder deslleial als corresponents executius, Borràs actuant des d’un principi alhora de presidenta del Parlament i de cap de l’oposició a un govern de la Generalitat que mai no ha vist amb bons ulls, igual que Puigdemont. En realitat, a Catalunya no només hem patit l’anomalia d’una representant institucional contrària al govern de què el seu partit forma part, sinó fins a tres governs diferents. Els altres dos serien el govern a l’ombra del senyor Illa i el gabinet alternatiu, encara més ombrívol i fantasiós, del Consell per la República, que fins i tot va anunciar la convocatòria pel seu compte d’un referèndum sobre els Jocs Olímpics d’Hivern (la tossuderia de l’aragonès Lambán els haurà estalviat el ridícul). No gaire més, aquest Consell, que un club de fans de qui va quedar tercer a les últimes eleccions, si fa no fa com l’actual ANC, encapçalada ara per una senyora que s’estrenava anunciant la independència per al 2025 “com a molt”. I com a poc, quan? El mes que ve? A finals d’any? Perfecte, on s’ha de signar? Em pregunto per què diantre encara n’hi ha tants que, a aquestes altures, sabent el que sabem i havent vist el que hem vist, o rebut el que hem rebut, s’obstinen a mantenir l’autoengany col·lectiu o, molt pitjor, enganyar a propòsit la bona gent.

Després surt Quim Torra, de tan mal record, dispensador habitual de “foc amic” contra els seus propis consellers, que a la mínima desqualificava en públic, exigint la dimissió del govern, vull dir l’únic real i efectiu, amb l’argument que l’autonomia és un obstacle per poder ser independents. Sí, molt bé, però ell no va plegar fins que no s’hi va veure obligat i ara no sembla tenir cap intenció de renunciar a les prebendes –sou, secretàries, despatx– derivades de ser expresident autonòmic. Ah, caram!.